Un article periodístic ha de respondre a aspectes de l’actualitat. Un no sempre ho aconsegueix. Avui em sembla tenir-ho fàcil: l’actualitat és L’Onze de Setembre i la Marxa cap a la Independència convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. I, per suposat, els efectes que se n’esperen. Per farcir l’article recorro a una recomanació i a la desconstrucció d’una metàfora del President Pujol que va dir en el programa 'L’oracle' de Catalunya Ràdio aquest dilluns.

La recomanació: si no ho heu fet, llegiu les entrevistes a deu personalitats (ara van per la sisena) que està fent el portal Vilaweb a partir de tres preguntes. Les respostes us il·lustraran personalment i us proveiran d’arguments sòlids per convèncer tota mena d’agnòstics del sobiranisme, àdhuc els qui militen o simpatitzen en partits com el PSC, UDC i...., bé, de miracles tampoc no se’n fan. Me n’oblidava: les tres preguntes que fa Vilaweb a través de Pere Cardús són: En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent? Com s’aconseguirà? Qui ho farà? No us ho perdeu.

La metàfora. Deia Jordi Pujol que entén la Independència –i la Manifestació de la Diada– com un riu amb tot d’afluents, amb cabals i tipologies diferents d’aigües: torrencials, calmades, riques en uns o altres components, i si voleu de colors també variats. El President volia transmetre la imatge d’un aiguabarreig que avui és incontrolable, ingovernable, sense possibilitats ara per ara de compondre unes aigües comunes clares, un punt de confluència. I, en conseqüència, la Manifestació no és el lloc per demanar el riu definitiu, i justificava la reivindicació del riuet anomenat pacte fiscal. Ja s’entén, oi? La desconstrucció, o metàfora complementària a la del President, em sembla relativament fàcil. Ja m’està bé la tria d’un riu. Un riu, un corrent continu d’aigua, és la suma de molts corrents que li fan les aportacions, afluències múltiples, que arriben a tenir noms propis, fins a constituir un cabal més o menys considerable en què es reconeixen totes les aigües i aquesta és la gràcia. I encara un final feliç de la metàfora seria que el riu avui ja té prou entitat per fer l’aportació al mar europeu; o un altre final simbòlic, el riu català està preparat per incorporar una estrella més –la de l’estelada– a la mar blava de la Unió Europea. La qüestió, que esdevé desmobilitzadora per part dels presidents Pujol i Mas, és considerar el riu actual com inacabat o per formar i sense aclarir quan el podrem considerar a punt, com en una mena de gran conte de l’enfadós.

Una bona part de la ciutadania, com s’ha vist aquests dies, que ja es va mostrar el dia 10 de juliol de 2010 i que es manifestarà amb contundència L’Onze de Setembre diu que el riu ja està definit, que no cal que les aigües siguin pures i cristal·lines, que la mar l’ha de poder acollir i que ja és hora que se’l reconegui en l’atles polític d’Europa. Amén.