Una colla de gent, com cada any aquest dia tan assenyalat, com és el 12 d’octubre, es convoca a menjar botifarra. En una entrevista a l’Avui al senyor Josep Espar Ticó, que no hi era, al Parc de l’estació, a menjar botifarra, deia que entre els nombrosos errors de la història cal remarcar el fiasco històric de la remenada unitat d’Espanya gestada pels Reis Catòlics, en el temps dels quals va començar allò d’Amèrica, que serveix de punt de partida per a grans celebracions espanyoles en forma de desfilades militars i per a fer botifarrades als qui no es reconeixen en aquest invent espanyol. Una vegada més, el parlament (enguany de la parlamentària Marina Llansana) previ a la magna botifarra, recordava la ironia de la celebració d’una no-celebració: nosaltres no tenim res a celebrar! La Llansana, és clar, va dir més coses i molt ben dites, per exemple l’esperança d’arribar aviat a la independència que ens ha de fer oblidar les celebracions dels que seran, esperem-ho, un bons veïns. Esperem-ho, a veure-la, la independència. Però no ho fem amb el posat del senyor Espar Ticó, que diu que no votaria la independència de Catalunya “des del punt de vista pràctic”. Ai, coi! I des de quin altre punt de vista ens pot interessar el nostre país? (ell sí que ho sap: “des del punt de vista intel•lectual i del cor”).

No s’hi valen aquests plantejaments que a mi es semblen desmotivadors i que ens desarmen (amb perdó). Ja ho sabem que hi ha problemes per arribar al cim, i si no que els ho diguin als quebequesos, però la fita està clara, no ens en podem distreure, ans al contrari, com diu Lisette Lapointe, diputada pel Partit Quebequès, caldrà continuar insistint a convocar referèndums, i al final l’independentisme remuntarà. Ten raó, que nosaltres encara estem pendents de l’Estatut i del vistiplau dels senyors del Tribunal Constitucional i que encara no tenim clar ni si podem convocar referèndums...

La gent convocada a menjar botifarra el dia de la festa dels altres, que té cor i que treballa tant com pot intel•lectualment, sobretot vol ser d’un país sobirà per sentit pràctic, tan pràctic com ho pugui ser menjar la botifarra nutrient i de casa, això sí, posant-hi tot el cor i el magí propis de la fita a assolir.