No fa gaire que hem celebrat la Festa Major. Ara, quan escric, som a les vigílies de L'11 de Setembre. 

És coneguda l'anècdota -a mi em va fascinar- de la crònica a La Vanguardia (aleshores, anys setanta, més espanyola encara que la que ens alertava Lluís Llach divendres a l'Ateneu) d'una processó del Sant Crist que no va poder "sortir" . El cronista es va llançar i va enviar una crònica d'un fet que no va succeir. Quan m'hi poso encara falten moltes hores per a la Diada i no pretenc repetir aquell fet, per bé que vull "avançar-me" a parlar-ne sense por a fracassar i ja em perdonareu la immodèstia.

Cada Onze de Setembre és un episodi de la història gran que escriu el Principat des de l'any 2012, les Festes Majors ho són de la història petita, la de "petit format". A Igualada com més va més pes hi tenen actes "informals", del tipus dels que organitza La Collon@da, per entendre'ns; actes que tothom identifica com a populars. I jo aquí no entro a fer cap avaluació de la nostra festa, ja l'han fet altres també a Anoia Diari. Això em porta a la cosa del catalanisme popular que aquests dies s'ha esgrimit per contraposar al moviment independentista; vull que m'entengueu: l'entorn de Podemos vol apropiar-se del catalanisme popular -ells serien el bo-, i els qui no en som, de l'entorn, per exemple els milions de votants guanyadors del 27S i els qui hem sortit a les manis dels Onzesdesetembre no hi som comptats. És una enganyifa aquest punt de vista; i no hi hem de caure. El catalanisme que representa la gernació que ahir i des del 2012 han sortit a demanar la Independència no és una anècdota per a les petites històries gràfiques, per exemple; es tracta d'una categoria sociològica, segurament nova a aquesta part del món, conformada per l'aspiració de moltíssims catalans a fer-se grans, com els altres veïns, els espanyols, francesos, etc.  

No, no ens podem permetre caure en debats estèrils. A l'independentisme tothom hi és cridat i tothom hi cap. Prou que sabem que hi ha molta gent que no s'ha vist concernida per la catalanitat i que, a més a més, se'n sent exclosa. D'aquest fenomen tothom en som  culpables i cal esmenar...  Dit això, però, insisteixo a demanar de no caure en el maniqueisme que suposa classificar de bon catalanisme popular "marcat" perquè no "prové" del catalanisme de sempre, el que es vol identificar barroerament amb el de la burgesia afanada ... Ja sabeu, tornar a allò de la tesi de Solé Tura, sortosament superada, el ressorgiment de la qual només es pot entendre per la fam de vots de l'àrea metropoliatana, en aquests temps que els socialistes hi han perdut bous i esquelles. De tot plegat hi ha qui s'ha queixat dels moviments de l'entorn de Podem i de "l'esperit" que volien vestir l'acte de Sant Boi de divendres passat. 

Diumenge, ahir, segur que la gentada esperançada, el catalanisme més popular, més transversal i més exigent, haurà triomfat, segur, ni que hagués plogut, contra tots els vendavals haguts i els que s'hi congriaran encara des d'ara procedents de ponent, l'aspiració (i el combat) de tanta gent a deixar de ser súbdits (gràcies Lluís Llach) per esdevenir ciutadans de la República catalana és tan potent i tan justificada que obtindrà el resultat imposat per la lògica dels temps i, això sí, per la feinada de tanta gent que fa la història petita com la dels qui són motor de la festa major. Que el mes de setembre ens sigui propici als independentistes!