L'arribada de la Flama del Canigó a la plaça de l'Ajuntament és un moment de gran emotivitat i enguany també ho ha estat. Des del balcó de la casa gran, un representant del herois portadors de la flama hi pren la paraula i ens etziba un parlament carregat de patriotisme i d'exaltació dels Paísos Catalans, i enguany també. Amb un afegit o element nou respecte d'aquests anys passats: la referència als PPCC ha estat per recordar l'efecte positiu que els ha de suposar l'assoliment de la independència del Principat. I un servidor també ho crec. De fet, l'esperança i el desig arriba a somiar uns PPCC confederats! En una primera instància, però, els bons efectes haurien d'anar associats a un reeiximent de la llengua catalana arreu. Sí, allò més visible i comú des de Salses a Guardamar és la llengua i, repeteixo, l'impuls que suposi per al català tenir un Estat al darrere serà del tot important per a la llengua catalana arreu de l'àmbit lingüísitic.

Aquesta esperança, però, passa per prendre decisions encertades i fer accions determinants i duradores a favor de la llengua catalana quan tinguem la República. Aquest seria el resum -o un resum- de la xerrada que van oferir Pau Vidal i Lluís de Yzaguirre el dia 22 de juny al Museu Comarcal; un acte organitzat per l'Associació Protectora de la Llengua Catalana (APLEC) d'Igualada que va congregar poques persones. 

Els dos conferenciants havien estat convidats amb motiu del primer aniversari del Manifest Koiné, Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent. Ho recordeu? Un manifest que va aixecar polseguera i va rebre atacs des de molts fronts, atiats pels mitjans de gran difusió que van col·laborar  en una "operació de distorsió i de reducció de l'abast del fons del document per per produir confusió i generar rebuig"  (com deia Josep Gifreu). Un servidor ho vaig tractar a l'article del mes d'abril de 2016, titolat Sant Jordi: un(a) manifest(ació), on, entre més coses, hi deia que s'han d'emprendre  "Accions decidides que no han d'anar en cap cas contra cap altra llengua, ni la castellana, per suposat; per cert, contràriament als detractors del manifest del Grup Koiné que se'l carreguen perquè, diuen, acusa les generacions d'emigrants espanyols d'haver estat “instrument involuntari de colonització lingüística”. Punt aquest “definitiu” per titllar-lo fins i tot de racista (Lluís Rabell al Parlament!). Si llegiu el manifest, hi entendreu què diu i què no diu i com es tracta de demanar una discriminació positiva per al català, una llengua en perill autèntic de substitució".

 El Manifest Koiné, com deien els conferenciants, va posar a sobre la taula la llengua en un moment que semblava que ningú no la volia convidar i va fer, aleshores, i fa per sort avui, un servei del tot necessari al procés contrariament als qui defensen que ara no és l'hora de "tocar la llengua", que ja ens hi abocarem l'endemà de l'1-O. A mi, m'han vingut al cap les paraules de Jordi Carbonell, allò de la prudència que no ens faci traïdors... Pau Vidal i Lluís de Yzaguirre, un any després, doncs, explicaven com és vigent i necessari el Manifest, abundant en l'agreujament d'aquest malalt que és la llengua catalana i propugnant perquè, amb la República, el català compti amb les polítiques necessàries perquè sigui la llengua preferent, la del nou estat, la de la Nació reivindicada des del balcó de l'ajuntament.