Una manifestació també és un manifest. Sant Jordi és una manifestació cívica de gran alçada i tot un manifest a favor de la importància de la lectura i, en bona lògica, de la lectura en català. Sí, de llegir en català, en castellà i en qualsevol llengua. L'aposta, però, ara mateix i per molt de temps encara, malauradament, s'ha de fer pel català, com ho ha fet l'AnoiaDiari amb l'excel·lent especial Sant Jordi en paper. Com més va, més resposta ciutadana hi ha a la “convocatòria” de Sant Jordi; a Igualada, fa més de quinze dies que hi ha presentacions de llibres i l'explosió a la plaça de cal Font es consolida cada any. Com tanta gent, un servidor participa de l'alegria i, com tanta gent, valora aquesta festa “laica” com una demostració de potència a favor de la cultura, de la llengua i del país (de res, Òmnium!). I, tanmateix, em dol reconèixer que ultra l'esforç que suposa a favor de l'audàcia editorial, el que ens ha d'interessar és alimentar la lectura en català, reforçar el català. Perquè és necessari discriminar encara a favor de la llengua d'aquest país que va de Salses a Guardamar, passant, és clar, per Igualada, pel Bruc i Esparreguera, abans d'arribar al cap de Creus. Sí, per allò que el català és el nervi de la nació.

Ara acabaré d'ensenyar el llautó: ens calen manifestacions festives de diades de sant Jordi, però també ens calen manifestos. Ho dic per mostrar el meu acord amb el manifest Llengua i República impulsat pel Grup Koiné, del qual va parlar Antoni Dalmau en un article excel·lent de fa pocs dies... Un manifest que ha tingut, si més no, la virtut de cridar l'atenció sobre el perill de la substitució lingüística si no es capgira la tendència actual que vol viure instal·lada en un confortable bilingüisme... Bé, ens calen manifestos i accions decidides i convincents a favor de la llengua catalana. Accions decidides que no han d'anar en cap cas contra cap altra llengua, ni la castellana, per suposat; per cert, contràriament als detractors del manifest del Grup Koyné que se'l carreguen perquè, diuen, acusa les generacions d'emigrants espanyols d'haver estat “instrument involuntari de colonització lingüística”. Punt aquest “definitiu” per titllar-lo fins i tot de racista (Lluís Rabell al Parlament!). Si llegiu el manifest, hi entendreu què diu i què no diu i com es tracta de demanar una discriminació positiva per al català, una llengua en perill autèntic de substitució.

Per als més joves i per als que no fan servir la memòria, els recordo que els contraris a la priorització del català han fet molts manifestos (consulteu el Manifiesto de los 2.300 i els manifestos signats pel Foro Babel...) i els recordo que en el món real -vull dir a l'àmbit lingüístic català que viu a l'Estat espanyol- la invasió del que hauria de ser l'espai comunicatiu català per part de mitjans espanyols és constant i aclaparadora: teles, emissores de ràdio, premsa, etc emeten sense cap mena de limitació en castellà exclusivament, de manera que una part del nostre país no escolta ni veu ni llegeix mai en la llengua del seu país. I tot després de més de 40 anys de la mort del dictador.

I acabo amb un subratllat de Racó català, amb l'avinentesa de Sant Jordi, que feia de l'Estudi sobre els Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya de l'any 2015:

(...) només per a un 26,4% dels lectors catalans de llibres, el català és la llengua habitual de lectura. El castellà, en canvi, és idioma habitual de lectura d'un 71% dels lectors catalans de llibres (...)