Per si encara hi ha qui es perd a l'hora d'enfocar “el procés”, tornem-ho a dir: la clau és que Som una nació i volem disposar d'un estat com els altres homologats en aquesta part del món.

Sí, senyor Calbó: Catalunya existeix. Hi som. Al Ple del dia 22 de setembre l'Ajuntament d'Igualada va votar una moció de suport a la consulta del 9N. És una de les més de nou-centes aprovades per ajuntament d'arreu del Principat. Vostè, en nom del PP, hi va intervenir amb arguments més o menys ben travats -se n'ha d'aprendre per força en el Parlament de Catalunya, encara que vostè segur que el consideri de joguina-, però eren arguments inconsistents perquè es basaven en la negació de l'altre. Els catalans no existim com a poble capaç d'obtenir la sobirania, no som sobirans per esdevenir poble (...), ja els ho van dir a Madrid, a les Corts espanyoles, vostès són l'autonomia que fa 17.

Aquesta és la qüestió, i passeu-me la frivolitat: “Ser o no ser”. Per als unionistes espanyols i negacionistes de la nació catalana (sovint els mateixos) ho tenen fàcil, no podeu ser sobirans, ho diu la Constitució, de fet, no hi sou al món dels grans, ERGO no SUM. I llestos.

I tanmateix, el personal és persistent i té memòria històrica, sentiments i necessitats i això -posades en comú: història, voluntat i necessitats- és més que suficient per legitimar la nostra Nació i per bandejar la sacrosanta Constitució espanyola. Sí senyor Calbó; i sí, senyor Iceta, per molta metàfora fàcil i ofenosa que es munti davant els seus, amb presència del nou amo Pedro Sánchez: els catalans estem preparats per conduir avions nacionals, de la mateixa manera que la llengua catalana serveix per a tots els estudis de Física, Química i metafísica (sembla haver volgut copiar de manera maldestra el president Adolfo Suárez, senyor Iceta); i sí, senyor Leguina, a quii promocionem llibres per venir a insultar-nos a la TV3 i es permet reblar el clau, vull dir l'insult, dient-nos que avui amb un estat petit, com seríem els catalans, no es va enlloc i es queda tan ample! I nosaltres ben servits amb aquesta colla de negacionistes, perquè tot ho basen a negar-nos o a menystenir-nos com hem llegit fa poc en unes declaracions atribuïdes a Joaquim Brugué -l'home que va durar un dia- que compara en un diari de la nación la situació del panorama català davant el 9N com si fóssim Guinea. Gràcies.

Aquell vespre del ple de l'Ajuntament d'Igualada ens vam sentir esperançats i ben representats pels “nostres” partits. Després de l'11 de Setembre, aquell Ple i els de gran part de Catalunya continuaven il•luminant la via, alimentant la nostra convicció: som un subjecte polític com una casa de pagès.