No sé si és agosarat o fora de lloc parlar d'èpica i d'èpiques, però un té la impressió que s'acosten temps que ens demanaran comportaments èpics.

En escriure això, certament, tinc present l'èpica dels qui cada dia han de lluitar contra la incertesa de tenir feina l'endemà; i no parlem dels qui fa temps que no en tenen, de feina; en aquest cas, però, parlar d'actituds èpiques pot sonar a improperi i aquest aprenent d'articulista no té cap dret a afegir-hi ni un caràcter més.

Jo volia anar a parar, tanmateix, a les èpiques col·lectives, les nacionals, que no tenen res a veure amb los episodios nacionales ni amb hispanitats diverses, mereixedors de botifarrades solemnes; sinó de la mena com les que em remeten a la cançó de Raimon, "D'un temps, d'un país". Si la coneixeu, recordeu allò “d'un país que ja anem fent” i també els versos que diuen unes veritats que sempre colpegen: “no creguem en la misèria, necessària, diuen de tanta gent”.

A l'Anoia, aquesta certa èpica que reclamo s'ha d'enfocar en molts objectius, o sigui que ha de tenir molts focus: la lluita contra l'atur, la recuperació econòmica que passa per la recuperació de confiança, la qual sovint podem trobar a prop i no depèn sempre dels altres; també hi ha d’haver èpica i imaginació a l’hora de concebre noves actuacions urbanes, buscant tothora la vertebració ciutadana; parlant de ciutadania, és del tot necessari, amb o sense èpica, treballar contra el desarrelament social i cultural de tanta gent, fruit del qual Igualada avui presenta una morfologia urbana de contrastos preocupants (em reprimeixo per no esmentar el mot gueto).

Tot plegat ens reclama a tothom decisió i ens reclama actituds actives, adreçades a canviar tot allò que puguem canviar en la direcció determinada entre tots… En aquest context, apareix en un horitzó ben pròxim un d'aquests focus que pot remoure els nostres municipis, un focus carregat d'energia, qui sap si generador d'èpica, d'èpica de la bona, no d'una èpica negativa com el colesterol dolent: em refereixo a les consultes anunciades a molts llocs d’arreu del Principat a partir de l'experiència d'Arenys de Munt. Les consultes, al meu entendre, poden ser un d'aquests catalitzadors d'energia cap a la superació de la situació de crisi actual i de l'estadi polític en què ens trobem encallats.

Per això, quan ens cridin a la ciutadania d’Igualada a participar en una consulta, responguem de manera massiva i ben segur que escriurem una pàgina de l'èpica, potser a la manera com ho ha estat, n’estareu d’acord, la pàgina dels 50 anys de la Nova cançó, quan quatre arreplegats, vull dir Setze jutges, èpicament ens han mostrat camins que ara ja són ben nostres, “del país que ja anem fent”, per acabar a la manera raimoniana.