És recurrent parlar del temps. I a l'estiu, a més, pot ser abrusador. Ha passat el mes de juliol amb tanta oferta lúdica i cultural, pensant sobretot en l'Anòlia... a les acaballes hem conegut que, finalment -després de quant temps?- bona part de la comarca de l'Anoia passarà a formar part de la nova Vegueria del Penedès, una solució lògica i pertinent amb els esforços -quants anys fa que hi treballen?- de la Plataforma per la Vegueria Pròpia.

Continuem amb el temps. Algú sap en quin moment dels 18 mesos ens trobem? Ho heu captat, oi? Quan comencen a comptar els mesos? Quant temps falta per al final? Aquesta és la gran qüestió. Bé, de fet, el que és important és posar-se d'acord amb el final. I és aquí on plora la criatura: els independentistes volem la Independència per poder (uix!) governar-nos sense tants intermediaris; mentre els del “cercle” de Podemos cada dia que passa es veu més clar que no pensen ni de bon tros amb la Independència, diuen que volen canviar les coses, capgirar la qüestió social i que s'ha de pactar amb l'Estat la relació que volem tenir amb Espanya. No diuen en quin ordre, però em fa que repeteixen plantejaments passats (de fa massa temps); també els del cercle socialista -cada dia més petit a Catalunya- continuen capficats a “guanyar” una reforma constitucional que permeti pactar una fórmula que ens porti al federalisme. Una reforma? Temps era temps... que cantava Joan Manuel Serrat, per esmentar un cantant de la corda, vull dir, del cercle socialista.

I així fins a arribar a l'11 de setembre, data assenyalada del nostre calendari nacional. Ja fa anys -com passa el temps!- que volem que sigui l'última convocatòria massiva, que ja n'hi ha prou de mostrar al món i demostrar-nos que som una nació capaç de decidir el futur com qualsevol estat i que, justament, en erigir-nos en un Estat independent podrem -sí, podrem- millorar la qüestió social i tantes i tantes coses en un temps raonable i ho podrem gestionar sense la llosa d'un altre Estat. Enguany, la convocatòria de l'ANC, amb el crit A punt! com a lema, ve acompanyada d'una bona colla , diguem-ne, d'incentius, com ara la qüestió del trencament amb l'Estat i de quina serà la fórmula (un Referèndum unilateral d'independència, RUI) que s'haurà de seguir; avui mateix -aquí ja no hi ha temps- el Tribunal Constitucional ha de decidir què fa amb la Presidenta del Parlament; també tenim per al mes de setembre la qüestió de confiança que hauria de desbrossar una mica o molt el procés. Tots aquests “al·licients” són prou engrescadors per a convocar-nos una vegada més i el temps -el temps!- i la bona feina dels mesos que s'acosten diran si ja no caldrà més Onzes de Setembre a la catalana.

Mentre no arriba aquest setembre, a Igualada i a bona part de l'Anoia viurem el temps de Festa Major, una notícia sabuda i esperada alhora que, enguany més que mai, en comptes de servir per “tancar l'any agrícola” haurà de servir per prendre forces per a l'any polític que s'acosta.

Ja ho deia com és de recurrent parlar del temps... I això que no he entrat a parlar del temps meteorològic, ni del temps que passarà fins que a Espanya deixi d'haver un govern en funcions.