Vaig tornar a veure la pel·lícula sobre Puig i Antich. A mi, em va agradar, tot i que els cinèfils no es posen d’acord en la qualitat del film. Però no és dels aspectes fílmics que els parlaré. Allò que m’ha impressionat la retina, i doncs el cervell i l’ànima si voleu, és el material impactant que ens ensenya, un material que pot aparèixer per a les generacions joves només com a novel•lesc o narratiu, que ho és, però que alhora els ha d’aportar elements de reflexió molt interessants sobre el passat recent d’aquest país on viuen; uns elements que, sens dubte, l’han conformat i en condicionen encara el futur que els ha de tocar de construir.

Deixeu que recordi alguns d’aquests elements: la llengua amagada, amb la situació certament kafkiana de prohibir parlar en català dos membres d’una família; la repressió política, amb les imatges de l’actuació de les forces de la policia, els temuts grisos; la misèria cultural que s’endevina en els comportaments com els dels funcionaris de la presó; la foscor negra i vàcua del franquisme: representada per la presó Model, la policia social, el tribunal militar, el botxí i el garrot. I la por que s’endevina en molts moments, com ara en el personatge del pare de Salvador, una por oceànica que havia presidit tants i tants anys de postguerra.

Dit això, a favor i en contrast amb la foscor, el film ens vol mostrar els aires nous i esperançadors que corrien a començament dels setanta, amb les imatges impagables de Zeleste, el local mític del carrer de l’Argenteria de Barcelona; la serenor de Salvador, que tot i la militància revolucionària i tot allò que genera, ens apareix com un jove sensible que es fa estimar –el comportament a la presó amb el seu carceller i la lectura de La Ilíada en són exemples d’agrair–, l’estimació i la ràbia que es desprenen de les germanes, la innocència de la més petita; la música i el compromís de Lluís Llach...

Un recorda, amb Salvador, les misèries del seu país, la dels seus pobles... Igualada, per exemple, amb la sordidesa de la postguerra, on es va coure el món que havia de veure Salvador Puig i Antich, la població que va acollir la feina de mestra de la mare.