No, no vull fer de Bob Dylan, cantant-vos els canvis que afecten els nostres temps, i no em referiré tampoc als canvis increïbles, com els que han representat de passar dels vinils a l’iPod o a altres meravelles tecnològiques. Em ballava pel cap fa dies parlar dels canvis que presideixen el nostre entorn, la nostra vida i, aquest diumenge, un article de la contraportada d’El Punt m’hi ha acabat de decidir. Un article d’Elena Ferran parlava de com ha canviat el paisatge urbà i humà de Mataró que, originàriament, no fa pas gaires anys, en bona part era un territori agrícola, d’hortes, com la casa de pagès on va viure Pep Riera, el conegut líder de la Unió de Pagesos de tota la vida. No us parlaré tampoc, però, d’aquests canvis a la nostra comarca, tot i la importància dels que hi ha hagut i, ai mare!, dels que hi haurà amb el temut Pla director en el futur més o menys pròxim. Per cert, us heu passejat aquests dies de maig pels voltants de  la zona de l’aeròdrom i Can Macià?, hi heu vist els camps de cereals com estan d’ufanosos? Aquí també hauria de parlar de canvis perquè des de fa molts anys que no es veien civades i  blats tan crescuts, anunciadors d’una molt bona collita, ben diferent d’aquests anys passats. Tanco la disgressió.

Tornem-hi, us volia parlar de canvis més senzills, menys cridaners, si voleu, com ara els que es veuen en la publicitat. Al costat de la publicitat de sempre, la de les tanques publicitàries, la de la premsa, la de la ràdio, la dels espots televisius que, per cert, no viuen els millors moments com és prou sabut; al costat, deia, hi conviuen i hi competeixen altres modalitats, com ara la publicitat voladora que aterra en els nostres portals; les publicacions gratuïtes o els anuncis d’ofertes de feines a domicili a base de pasquins o simples fulls enganxats que t’ofereixen un sense fi d’activitats professionals procedents... de la crisi. Entre aquestes novetats, a Igualada, també proliferen ja els anuncis a base de pestanyes, o com n’hàgim de dir, amb el telèfon per contactar, que et conviden a arrencar lliurement. També, segur que us criden l’atenció els adhesius invasors de portes i de panys amb oferiments sospitosos de feines relacionades amb panys que es poden espatllar i amb la serralleria en general... O sigui, més crisi.  

De totes les modalitats noves de fer publicitat, la que em captiva més, però, és la dels pirulins, aquest mobiliari urbà que hostatja munts de publicitat que es poden arribar a renovar cada cap de setmana o, fins i tot, en un mateix dia.

Us explico un pirulí que em va cridar l’atenció: es tracta d’un pirulí que hi ha al final del Passeig, davant de l’estació, a tocar de l’ambulatori. La setmana passada va aparèixer empaperat del tot de publicitat que anunciava en àrab i en espanyol, a tutti colori, l’actuació d’una formació musical magribina, a Gavà!; enmig, com un esquitx, en una octaveta o poc més, en un paper solt, blanc, s’hi anunciava una ballada de sardanes aquí a Igualada.  

La composició visual em va fer pensar i reconec que em va provocar. Allò que m’anunciaven i la manera en què m’ho anunciaven no era producte de cap crisi econòmica, era tota una altra cosa que té a veure més amb el contingut de la cançó de Bob Dylan o amb els canvis socials i vitals dels Pep Riera de l’Anoia i d’arreu del país.