Aquests dies corria a la xarxa aquell acudit de Cesc dels anys 80 del segle passat que aconsellava guardar, per si de cas, una pancarta reivindicativa de ‘Català a l’escola!‘. Cesc era un ninotaire sagaç. Coi de Cesc! (*)

Atacar el català com la llengua de l’ensenyament és el gran recurs polític de Ciudadanos i del PP, és a dir, dels nostres enemics. No suporten que el català, la llengua pròpia de Catalunya, sigui la llengua del sistema educatiu, tal com diu l’Estatut i sobretot com diu el sentit comú, al qual apel·len sovint aquesta mala gent quan ens volen posar en evidència; perquè a Catalunya, com carai ha de ser l’escola? La qüestió, prou que ho sabem, no és gens banal: com que nosaltres no som ningú, no ens reconeixen com a nació, no podem «imposar» una llengua als espanyols de Catalunya perquè, ai las!, Catalunya és Espanya, ergo... 

Divendres passat, al Consell de Ministres, el prota de cada divendres, el tal Méndez de Vigo, sense despentinar-se gaire i sense amagar-se del potent i prolífic article 155, anunciava l’augment de castellà com a llengua vehicular a l’escola. Aquests dies, amb una pretesa naturalitat, ens inunden des de tots cantons que cal defensar la llibertat dels pares a triar la llengua vehicular, que on s’és vist una injustícia i una desigualtat (o a l’inrevés, és clar) entre ciutadans espanyols. I que tomba i que gira. Aquell senyor de Vigo, per cert, alhora que anunciava la vella nova «de más castellano en la escuela», deixava veure que no sabien encara com ho farien i que tampoc, diuen, que farien allò de la casella d’elecció de llengua per a les famílies. El resum i el llautó a la vista és que els dos partits volen continuar explotant i traient rèdits de la llengua a l’escola i sense cap vergonya reprenen la ‘guerra de la llengua’.

Se’ls en refot, als d’Arrimadas i  Garcia Albiol, que la història de la llengua catalana a l’escola sigui una història d’èxit després de quaranta anys del decret (Reial Decret 2092/1978, de 23 de juny) publicat amb el President Tarradellas, encara en època preestatutària,  pel qual s’incorporava l’ensenyament del català al sistema educatiu. Després,   la primera llei de normalització lingüística del Parlament (llei 7/1983) declara el català llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells educatius, prohibeix que els alumnes siguin separats en centres diferents per raons de llengua i garanteix que els alumnes acreditin, en acabar l’ensenyament bàsic, un coneixement suficient del català i del castellà. Ara m’heu de perdonar aquesta enumeració, però potser calia perquè tothom refresquem diferents fites d’aquesta història d’èxit coronada amb la implantació dels programes d’Immersió lingüística arreu del territori. Bé, un petit detall, tota la seriació dels èxits escolars han estat possibles per la demanda social i en funció del treball i dedicació dels mestres i professors que van entendre i entenen la importància dels projectes lingüístics dels centres  i els pressupòsits abans apuntats. El resultat -dit a l’engròs – ha estat bo per bé que les circumstàncies dels temps, sobretot la composició sociolingüística de l’alumnat actual, condicionen molt els resultats educatius i lingüístics, però això és tota una altra cosa que han de tractar els professionals -els docents i l’Administració – tal com ha de ser. En qualsevol cas, i desmentint C’s i PP, s’ha constatat un bon nivell de castellà del nostre alumnat, fins i tot superior al d’altres territoris de l’Estat. Una altra cosa és el nivell de català que assoleixen els nostres alumnes en acabar l’escolaritat, amb resultats que evidencien que la llengua deficitària a casa nostra és el català!,  i que cal encara per molt temps un tractament de llengua preferent, no només a l’escola sinó en tants altres àmbits com és public i, tristament, notori.

Allò «de más castellano en la escuela» era el titular de La Vanguardia espanyola (vull dir en espanyol) de dissabte passat: El Gobierno (sic) assegura más castellano en la escuela. El vaig llegir al tren tornant de València, on divendres va haver l’acte «Defensem la llengua. Defensem les escoles» organitzat per Enllaçats per la llengua amb representants de tots els territoris de l’àmbit lingüístic (PPCC, és clar). L’acte feia temps que estava anunciat, però va coincidir amb el divendres negre de l’anunci del tal de Vigo i tothom hi era molt sensibilitzat. Com a resum, hi recullo paraules de la participació de M. Antònia Font, de les Illes: per què defensem el català a les escoles? «Perquè és un bé social que garanteix la igualtat d’oportunitats, per coherència pedagògica i perquè ens estimam el País». Per tot això hem de defensar el català a l’escola!, i ho hem de fer una altra volta, tantes vegades com convingui; i nosaltres a Igualada i a l’Anoia, ens hem de conjurar equips de docents, les AMPA i el teixit associatiu per fer una bona escola catalana, amb els objectius clars de preparar ciutadans, i això s’ha de fer, cal dir-ho, des de la llengua pròpia de Catalunya, la llengua «salvada pel meu poble i jo», com diu el poeta en homenatge a Pompeu Fabra, el conformador de la llengua catalana de qui ara celebrem el cent-cinquantè aniversari.

(*) Cesc. Francesc Vila i Rufas, (1927-2006)