Entre tots ho farem tot és un missatge clar. Si hi pensem una mica, però, no és fàcil de dur a terme, sobretot perquè allò que farem, el TOT del missatge, no és compartit pel TOTS. Ho veiem i ho patim en tots els àmbits, en el local, en el comarcal i en el nacional. No arribo a mirar més lluny, encara que convindreu que sovint és més fàcil coincidir i mostrar solidaritats en allò global, mundial, com és el cas de salvar les espècies animals més exòtiques de les antàrtides més llunyanes, o deixar-nos embadocar per suposats ideals representats per líders llunyans sense estrenar (jo també hi he caigut, a “deixar-me anar”en el fenomen Obama) ... Però, en situar-nos davant dels nostres problemes, els que tenim davant els nassos, aleshores sembla que ens ofenen les nostres olors i ens costa actuar en conseqüència, entre tots, i podem arribar a tirar-nos els plats pel cap sense aturador i, lògicament, sense arribar enlloc.

Això pensava després de la presentació del llibre El moment de dir prou de Toni Strubell i Trueta, organitzada per Paranoia accions, on es van dir coses molt interessants sobre la desídia d’Espanya envers Catalunya al llarg de la història més recent i en el dia de cada dia; coses tan gruixudes que costa d’entendre com els catalans no som capaços de jugar tots en un mateix equip; de fet ens costa de saber veure el TOT a assolir, com us deia més amunt, segurament perquè ens fem ombra nosaltres mateixos. Al llibre no es diu, em sembla, però s’entén perfectament, que un sinònim d’aquest TOT és el camp de joc: hem de disposar d’un camp de joc propi, per jugar a casa, en un edifici de propietat, sense ser parcers de ningú; aleshores, en obtenir entre tots casa pròpia, les coses seran diferents; no cal dir que hi haurà problemes i diferències entre les famílies i, fins i tot entre els components d’una família, només cal pensar en els problemes que s’acosten ara a les diferents plantes de l’edifici: localització d’aeroports, polítiques econòmiques, eleccions europees, ...

Per cert, la idea del camp propi, la feia servir L.M. Xirinachs que, com el nét del famós Dr Trueta, s’astorava en veure la facilitat dels partits catalans per instal·lar-se en el desacord. I encara, deixeu-me apuntar que, a la Introducció del llibre de Strubell, s’hi explica una tècnica del seu avi sobre la reconstitució higiènica d’un cos a partir de l’extirpació de teixits morts dels ferits de guerra que l’autor trasllada al camp de la política... És suggerent, llegiu-la.