'Por qué quiebran los mercados. La lógica de los desastres financieros'

El llibre consta de dues parts clarament diferenciades. Tant que, fins i tot, el propi autor arriba a demanar disculpes al lector ('si té la sensació d'haver llegit dos llibres, o fins i tot tres, demano disculpes i dic, descobrint-me davant Flaubert, que tot i que la brevetat és una virtut, Déu està en els detalls, cosa que l'economia utòpica no va arribar a reconèixer).

A la primera -i possiblement la més útil- part, es dedica a realitzar un exhaustiu i entenedor repàs a les principals teories econòmiques vigents en l'actualitat, des de la mà invisible d'Adam Smith fins les teories anticomunistes de Friedrich Hayek, el dilema del presoner de Meril Flood, les despeses i els beneficis socials d'Arthur Pigou i la teoria de les llimones de George Akerlof, entre d'altres. Cassidy esmerça molt d'espai en explicar cada una d'aquestes teories amb l'ànim que el lector les interioritzi i pugui entendre per què, combinades, van dur els Estats Units cap a la crisi actual -i, de retruc, a la resta del món.

A la segona, Cassidy combat durament les idees i les actuacions de qui va ser president de la Reserva Federal nord-americana entre 1987 i 2006 Alan Greenspan, a qui culpa en bona mesura de la crisi de les empreses puntcom de finals dels anys 90 i de l'actual crisi de les hipoteques d'alt risc i a qui acusa d'haver practicat no pas una economia de lliure mercat, sinó un 'capitalisme per a amigotes'.

Moltes escoles de pensament econòmic creuen cegament en la 'mà invisible' de Smith i en l'autoregulació dels mercats. Però Cassidy demostra que l'autoregulació és utòpica i que la progressiva liberalització de controls estatals porta cap al desastre, perquè els mercats reals -no pas els imaginaris sobre els quals teoritzen les escoles de pensament- estan comandats per persones, persones amb sentiments i amb interessos, capaces de cometre les més grans irracionalitats socials en pro del bé propi.

Cassidy desenvolupa també la teoria que la 'irracionalitat racional' va ser la que dugué els Estats Units a la crisi: 'A Wall Street, com a mínim molta gent savia que estava assumint grans riscos, cosa que podria acabar sent contraproduent, però actuaven segons el seu propi interès. Molts es van deixar emportar per la promesa de rebre grans bonificacions. D'altres tenien por de perdre les seves feines si no seguien el ramat. Ho anomeno 'irracionalitat racional': era un comportament racional a nivell individual, però irracional per al sistema en el seu conjunt, i finalment va ser el que ens va conduir al desastre.'