Xosé Constenla: ‘A dia d’avui ningú pot assegurar que no pugui haver-hi un altre Prestige’

El desastre del Prestige

El novembre del 2002 serà recordat pel vessament del petrolier Prestige a 200 quilòmetres de la costa gallega. Després que l’Estat ordenés allunyar el vaixell cap a Portugal, on tampoc van deixar-lo apropar a la costa, el casc es va partir i el combustible va tacar les aigües, que els corrents marins i el vent van portar fins a la costa. 63.000 tones de fuel repartides de Portugal a França, sobretot a la costa gallega. La societat es va mobilitzar amb la plataforma Nunca Mais, reclamant millores i més control sobre els carregaments contaminants, organitzant batudes per netejar platges, costes i retirar els animals morts. L’alarma social va ser silenciada per les subvencions del govern, però encara avui la flora i fauna de Galícia n’estan afectades.

Xosé Constenla, geògraf de la Universitat de Santiago de Compostela ha explicat a anoiadiari que la catàstrofe va passar perquè ‘no hi havia una perspectiva territorial de la gestió marítima. La gent que estava al capdavant de la gestió del problema Prestige, no coneixia la dinàmica costera, ni les corrents marítimes pròpies de l’època de l’any. Es van prendre decisions des d’un despatx a Madrid on ningú estava preparat ni tenia prou coneixements per decidir’.

La mala gestió davant el desastre

Constenla explica que la posició de molts investigadors era la de portar el Prestige a una ria, encerclar-lo amb elements flotants i buidar-lo, ‘allunyant-lo només van propiciar que la catàstrofe fos major. Precisament a 200-250 quilòmetres de la costa gallega, les corrents marines i el vent feien impossible que el fuel anés cap a un altre lloc que no fos la costa’. El geògraf lamenta que la reacció fos tan indefinida: ‘Fraga estava de cacera a Toledo, la Xunta deia que eren aigües de competència estatal, i de fet van ser els ajuntaments els primers a prendre mesures, i els mariners els primers que amb les seves pròpies mans retiraven el txapapote del mar. Era una tragèdia’.

Xosé explica però, que encara avui hi ha una indefensió política, les maniobres que s’han fet des del desastre, tot i que ara el corredor marítim de Finisterre compta amb més seguretat, ‘no hi ha hagut cap resposta contundent’. I tan és així, explica el geògraf, que ‘a dia d’avui no està assegurat que no pugui haver-hi una altre Prestige. Constantment, a diari, passen per davant de les coses gallegues molts vaixells carregats de mercaderies perilloses, però no hi ha un control, i això és encara avui un risc’.

La marea negra, encara avui

‘Tenim la gran “fortuna” que el mar s’ho empassa tot, l’oceà Atlàntic té un poder de regeneració enorme, i a simple vista sembla que tot s’hagi recuperat’ explica Xosé Constenla, ‘l’actuació va ser relativament ràpida, però moltes espècies han desaparegut, potser no espècies comercials, però só petits organismes i algues, líquens i altres espècies de la flora costera’. Afegeix que els estrats del sòl marítim, o el fons de les ries podrien quedar amb restes de txapapote perpètuament, ‘i tot i que pels turistes és invisible, el Parc Natural, per exemple, encara no està recuperat del tot’.

L’acció política i la compra del silenci: el paradigma gallec

El vessament del Prestige va causar una gran alarma social, tothom s’hi va posar a treballar. La gent més implicada, explica Constenla, van ser els propis mariscadors, ‘són ells els que han contribuït més a que s’hagi regenerat especialment l’entorn’. A mesura que la primera alarma va anar passant, el tema va desaparèixer dels mitjans de comunicació i el volum de voluntaris disminuïa, ‘però amb les eleccions, quan va guanyar Fraga, de nou, malgrat tot, es va aturar, el desastre havia desaparegut, es va treballar per reactivar el turisme com si no hagués passat res’ explica. ‘Perquè? És el paradigma gallec, les mobilitzacions, la crítica, les manifestacions, el Nunca Mais, van ser desbancats per la victòria del PP, sobretot a Muxía, on el desastre havia estat enorme, i s’enforteix la gestió, encara que dolenta, del govern. Durant els dos anys següents, el partit Popular gallec va fer una política d’ajudes indiscriminades a mariners, pesquers, ... una brutal compra de consciència. Van aconseguir silenciar tot el poble a base de subvencions i davant el desastre, els mariners havien de viure i els interessava recuperar els diners. El que no sabien, i s’haurien hagut d’imaginar, és que aquesta aixeta, tenia una data de caducitat’.