L'Anoia vista des del cel, amb els ulls d'un australià

Un any més ens reunim a 2/4 de 7 del matí al camp de vol. Tots amb les càmeres a punt ens repartim entre els diferents globus aerostàtics que ens envolten. Una dona s'apropa a l'organització i comenta que pot acollir a dues persones, jo en soc una d'elles. Ens presentem, es diu Judy, és del sud d'Anglaterra i ve acompanyada d'en Kevin i de qui després descobriria que és el seu marit, en Graeman. Em pregunta sobre la meva vocació i em fa una proposta; volar amb en Kevin. És llavors quan me n'adono de que no tenen un globus sinó que en tenen dos, un d'ells amb cistella i l'altre amb una espècie de cadires per dues persones.

Sense meditar gaire la meva resposta li dic que sí. Més tard, en Kevin m'explicaria com en sóc d'afortunada, ja que hi ha molts pocs globus com aquell al món. Entre tots ens ajudem i aconseguim alçar els dos artefactes. Observem el nostre entorn, ens assegurem a les cadires i volem. Un cop al cel m'explica que fa gairebé quaranta anys que coneix el matrimoni, però que tot va començar una nit de 1986 a un bar on es van proposar comprar un globus i provar sort. Trenta-tres anys més tard són els propietaris d'un negoci que té dos globus al Regne Unit i deu més a Austràlia.

Em confessa que mai abans ha volat amb el globus que ens subjecte a l'aire i que aquest porta el logotip d'una ONG que lluita contra la contaminació dels oceans. Ens movem direcció l'aeròdrom i acabem aterrant a un dels camps del voltant. M'explica que va estudiar fotografia i que va estar vuit anys retratant la incineració dels difunts a una regió de l'Índia però que mai ho ha publicat perquè sent que està inacabat.

Ens vénen a buscar i reprenc la conversa que havia tingut anteriorment amb la Judy. Va conèixer el Graeman a través del món de l'espectacle, ella ballava juntament amb la seva germana bessona i ell tot just s'iniciava al món del cinema. Anys més tard recorrerien el món plegats rodant pel·lícules i actualment ho continuen fent gràcies al negoci que va sorgir d'aquella nit de 1986.

Tres fills i set néts més tard em diu que no paren mai però que tot esforç té la seva recompensa. Li pregunto si és feliç i em diu que ho és, molt. Ens acomiadem, els dono les gràcies i els ofereixo la meva ajuda. L'"adéu" es converteix en un "fins demà"