"A l'exèrcit d'Israel no cal ser un 'soldat dolent' que es torna boig i desobeeix les ordres, per violar tot allò que sembla raonable a qualsevol ésser humà decent"

Qui és Yehuda Shaul?

No sé quants anys em poseu, en tinc 27 encara que sembli més gran. Vaig néixer a Jerusalem. El meu pare és de Canadà i la meva mare dels Estats Units. Vaig créixer bastant aïllat de les qüestions polítiques d’Israel. La meva germana viu en una colònia a Cisjordània, i els meus cosins eren colons a Gaza abans del desmantellament de 2006. Vaig anar a l’institut en un assentament de Cisjordània. Aquesta no és l’única cosa que em fa una mica especial en els cercles en què em moc avui en dia. També sóc jueu ortodox practicant.

Com vas arribar a l’exèrcit?

Quan vaig acabar l’institut em vaig unir a les forces armades d’Israel. En aquell temps per a mi no hi havia dubtes entre fer el servei militar o no, les úniques preguntes que em feia era quin càrrec tindria, o on serviria. Vaig acabar sent soldat d’infanteria. Vaig començar el servei militar el març de 2001, i vaig acabar-lo tres anys després, el març de 2004.

Quina va ser la teva experiència?

Dos anys del meu servei van ser als territoris ocupats palestins. Vaig passar 14 mesos a Hebron, coincidint amb els anys forts de la segona intifada, 2002 i 2003. Com a soldat, jo tenia molts dubtes sobre si el que estava fent és el que està bé fer o no. Especialment a Hebron, és un lloc que no et deixa indiferent.

Però quan ets un soldat trobes ràpidament la manera de seguir endavant. Sempre hi ha missions, ordres, hi ha molta feina a fer tota l’estona... no tens temps de fer-te preguntes. Les coses s’han de fer, hi ha un temps establert per tot. És igual com de bé et sentis, o com de malament o quines preguntes et facis... Si estàs a tal lloc i a tal hora has de rellevar al teu company hi seràs, les preguntes no són importants.

Després em vaig convertir en comandant i encara era pitjor, perquè tens més responsabilitat, 50 soldats darrera teu. Si tu t’atures un moment a pensar, tens els teus homes darrere. Que un grup de persones s’aturin a pensar... aquesta no és la manera de funcionar a l’exèrcit.

En quin moment vas fer un canvi de mentalitat?

Si haguéssiu vingut a parlar amb mi ara fa 10 anys jo hagués dit que la meva vida ja estava escrita. Acabar l’institut, fer el servei militar...després jo volia aprofitar el meu passaport canadenc i anar a Montreal, treballar pel meu cosí, fer uns quants dòlars, viatjar a l'Índia, col·locar-me una mica, tornar i estudiar filosofia jueva a la universitat hebrea. Això era, més o menys, el meu pla, no molt diferent de la majoria. En arribar al final del servei militar em vaig preguntar si això era realment el que volia fer, i aquell va ser el moment del canvi.

No és la història d’un esdeveniment específic durant el meu servei, és el moment en què et trobes a tu mateix. En què ja has deixat de pensar com un soldat combatent professional i penses com un civil. En aquest moment deixes de pensar des de dintre, fas un pas cap enfora i t’observes a tu mateix en perspectiva.

I un cop ho fas és un moment aterridor, ja que un cop comences a pensar com un soldat professional veus que la manera que has tingut de justificar-te a tu mateix no té cap sentit. Al principi, no volia creure que era jo qui havia fet tot allò. Vols creure que són el casc, l’uniforme i el rifle els qui caminen sols pel carrer.

Va ser el fet d’entendre que alguna cosa no estava bé i que jo havia de fer alguna cosa per arreglar-ho.

Què vas fer?

El que jo tenia a prop eren els meus camarades, molt aviat vaig descobrir que tots sentíem el mateix. Potser no havíem tingut el coratge o trobat les paraules per parlar-ne abans, però una vegada vam obrir allò, ja estava obert. Aquella caixa de Pandora estava oberta.

Vam començar a parlar del nostre servei. Avui pot sonar una mica ingenu, però de fet, la cosa que més ens va xocar a tots va ser el fet d’adonar-nos-en que ningú dels que ens esperaven a casa sabia el que nosaltres sabíem. Que ningú que no hagués estat sobre el terreny sabia el que havíem fet. Increïblement, a Israel tota aquesta realitat està... la única cosa que es coneix són els titulars dels diaris. Ningú té una idea real del que està passant...

Per què un soldat no fa aquesta reflexió durant el servei militar?

Crec que quan estàs dins, no pots estar fora. Quan formes part no pots no formar-ne part.

Quin va ser el pas següent?

Vam decidir reunir-nos de nou un cop a Tel Aviv i recollir els testimonis de la nostra experiència a Hebron. No és que Hebron fos el pitjor lloc on havíem estat. No. És que era l’únic lloc on havíem estat durant un any i dos mesos, i teníem una història per explicar.

Vam obrir una exposició de vídeos i fotos a Tel Aviv, el juny de 2004. Érem 65 persones, no teníem ni idea del que estàvem fent ni de cap a on anàvem. Per a nosaltres, allò era una cosa molt personal. Però un cop vam obrir l’exposició ens vam trobar davant d’un bon merder.

En 3 o 4 dies tots els mitjans debatien sobre el tema dels testimonis dels soldats d’Hebron. Era la primera vegada que un grup de soldats feia això. Prop de 7.000 persones van visitar la galeria, ens van convidar a presentar-ho al Parlament el mes següent...

Com us va afectar tot aquest ressò?

No enteníem què estava passant al nostre voltant. Érem un grup de “pringats” que no havien fet cap cosa a la vida, i de sobte ens vam trobar sent el centre d’atenció d’un gran debat nacional.

Crec que van passar moltes coses en aquell mes. Vam aprendre molt, com a grup, com a individus.

Diria que les dues coses més importants que ens van passar van ser… En primer lloc, vam ser forçats a prendre una posició. La gent que ens visitava, ens deia “i què voleu amb això, què voleu que fem nosaltres?”. Realment, pot sonar estúpid però nosaltres ni tan sols havíem pensat en aquestes preguntes. Per nosaltres el plantejament era: “Hebron és això, tothom guarda silenci, i això no pot ser, la gent ho ha de saber”. I de sobte, havíem de posar els nostres sentiments i paraules en un missatge coherent.

Però crec que, inclús més important que això, va ser el fet que vam conèixer altres que estaven igual que nosaltres. Entre els visitants de la galeria hi havia molts soldats que ens venien i ens deien. “Ei tio, tinc la mateixa foto de Nablus!”, “Ah, vosaltres també fèieu això? Perquè nosaltres vam fer-ho a Gaza”...I de sobte te n’adones que la història és molt més grossa i va molt més enllà de la teva unitat d’Hebron.

Quina mena d’històries volíeu mostrar, quin era el missatge que volíeu fer arribar?

Quan amb els soldats vam començar a explicar-nos el nostre servei militar i les coses que havien passat, ben aviat ens en vam adonar que havíem fet coses molt molt dolentes. Tenim fotos molt desagradables, gent que havíem matat, etc. Però molt aviat ens en vam adonar que l’objectiu no era portar gent a la galeria i que quedessin impactats per fotografies desagradables i morboses. La història que volíem explicar, el que Breaking the Silence vol fer, és explicar la història de la ocupació des dels ulls d’un ocupador. Dels ulls de la persona que ho executa. I és per això que vam prendre la decisió que les úniques fotografies que arribarien a l’exposició serien les més banals, res realment morbós, per representar la quotidianitat, no l’excepció.

Al moment de la inauguració jo estava al centre de la galeria amb els meus camarades, hi havia centenars de persones que havien vingut mirant les parets, i estaven terroritzats. I recordo un dels meus camarades agafant-me pel costat “Yehuda, Yehuda, de què s’escandalitzen tant? Jo veient aquestes imatges em sento com a casa!”. I en aquell moment mires al teu voltant i realment te n’adones de com és de gran el buit entre el que tu saps, i el que la gent de casa teva sap.

Què passa a Hebron?

Mentre nosaltres estem aquí, ara, hi ha dues patrulles a Hebron, amb la missió de “fer sentir la seva presència”. Què vol dir això? El concepte, des de la lògica militar, diu que si els palestins senten que l’exèrcit està present tota l’estona, tindran por d’atacar.

D'aquí a 26 minuts exactament començaran les patrulles. Caminaran per la ciutat vella, entraran en cases aleatòries, (és el sergent qui tria la casa, no els serveis d’intel·ligència), despertaran la família, homes a un costat, dones en un altre. Registrar una mica, sortir, irrompre en una altre casa, tirar alguns trets a l'aire...i així durant hores. Non stop.

A l’exèrcit en diem “fer sentir la nostra presència” i té tota una lògica. Però si t’atures un moment a pensar-hi, des de fora, això és terroritzar la població. No hi ha una altra manera de descriure-ho.

I no només són les normes, és que és la teva missió. En un dels campaments d’Hebron hi ha una missió escrita a la paret. Tradueixo literalment: “destruir la rutina diària de les persones que viuen al barri”. Això vol dir checkpoints aleatoris, cases aleatòries, comerços aleatoris... I si aquest és el punt d’inici, creieu-me, es pot ser molt creatiu.

No ha mort cap soldat a Hebron des de 2005.

I amb això vols dir que aquesta pràctica funciona?

Realment voleu entrar en aquest debat? El primer que això vol dir, és que no cal ser un “mal soldat”, un soldat dolent que es torna boig i desobeeix les ordres, per tal de violar tot allò que sembla raonable per a qualsevol ésser humà decent.

Si de cop i volta Déu se’ns uneix a la taula. I ens diu, mireu nois, voleu seguretat a Israel? Jo tinc la solució per a vosaltres. Extermineu tots els palestins. Què li diem?

...?

Li diem que hi ha coses que la gent decent no fa. Tant simple com sona.

Si creiem que hi ha coses que senzillament no es fan...és igual si això funciona o no. La qüestió és on està la línia vermella que no es pot travessar. I on estem nosaltres. I si això traspassa la línia o no.

Amb Breaking the Silence, el que intentem fer és portar les persones a entendre la naturalesa de l’ocupació. I després hem de contestar-nos una pregunta molt important. Si això és acceptable, si està dins dels nostres valors, o no. Si estem d’acord que això es faci en el nostre nom, o no.

Per contestar aquesta pregunta hem d'entendre la realitat, posar els límits, i la resposta és allà. Aquesta és la essència de Breaking the Silence.

Què demana Breaking the Silence?

BtS no està aquí per resoldre el conflicte, no estem aquí per portar la pau, no promovem cap solució política específica, res. Estem aquí per a aguantar un mirall. Un grup com Breaking the Silence ni tan sols diu “No a la ocupació”, tot el que diem és “Això és la ocupació”.

Nosaltres diem a la societat d’Israel: Ens vau enviar allà a fer una feina, l’hem feta, hem tornat. No us direm a qui votar ni que pensar. Només que reflexioneu sobre si això és acceptable, o no. Si això és una cosa que voleu que facin els vostres fills i filles, o no.

De quina manera ho fa?

Fem dues coses principalment. Recollir testimonis de soldats als territoris ocupats. Ja tenim 950 persones. La majoria van servir durant la segona intifada. Recollim els testimonis i els publiquem en llibrets, als mitjans, a la web. La segona cosa que fem és fer servir les nostres històries personals per educar. Fem classes, conferències, fem tours guiats a Hebron. Entrevistem uns 80-100 soldats cada any i fem unes 300 conferències cada any, la majoria dirigides a joves israelians que encara no han fet el servei militar.

Quin efecte causen els vostres testimonis?

La societat d'Israel no és la primera societat que està infectada pel silenci. El silenci no és una malaltia israeliana, el silenci és una malaltia humana. És la nostra naturalesa, és molt fàcil mirar algú des de la finestra, i molt difícil mirar-nos al mirall. I per a vosaltres, venir de fora i sentir aquestes històries i acceptar que aquesta és la realitat, és una cosa molt fàcil. Perquè estem parlant d’algú altre: aquests joves israelians que es posen un uniforme i es tornen en monstres. Per a una mare israeliana, acceptar que aquesta és la realitat, és acceptar que el seu fill que ara està servint a Jenin està fent el mateix. O el seu marit, amb qui dorm cada nit. El servei militar a Israel no acaba després de 3 anys. Fins als 40 anys, ets reservista i cada any durant un mes has de tornar. O sigui que el seu marit fa exactament el mateix un mes cada any.

Quin paper tenen els mitjans de comunicació a l’hora de trencar el silenci?

De tant en tant algunes històries apareixen als mitjans, sobre un soldat que ha abusat d’alguna persona en algun checkpoint, algú que ha abusat d’un civil... La qüestió és que es tracta aquests casos com si es tractés de “casos excepcionals”, d'una poma podrida. Un cas específic, d’un determinat soldat, en un checkpoint precís, abusant d’un palestí en concret...El castiguem, el posem a la presó, i ens netegem la consciència com a societat. Perquè hem fet fora a la poma podrida. We are the good guys.

I això és el que BtS diu: Si haguéssim de castigar cadascun dels soldats que ha abusat d’un palestí, tota la nostra generació hauría d’entrar marxant en formació, dreta-esquerra-dreta-esquerra, cap a la presó.

No estic dient que tothom hagi assassinat, no. Però ningú està segur de tenir les mans netes. És el moment en què entens que la història és molt més gran del que et penses i del que vols creure. I això és el que diem a la gent: tots ho hem fet. No és una història d'una poma podrida al cistell, és un cistell podrit on cada poma que hi poses es podreix.

Creus que amb el que BtS fa n’hi ha prou per canviar les coses?

Per què no hauria de ser suficient?

Continues anant un cop l’any a servir a la reserva?

Aquest és un tema del qual prefereixo no parlar. Perquè dins de BtS hi ha gent que no hi va, i hi ha gent que hi va. Cadascú pren la seva pròpia decisió. Si parlo en nom del grup no vull parlar sobre això.

Què et sembla que el servei militar sigui obligatori? Creus que el fet d’anar a l’exèrcit amb 18 anys i fer aquestes coses afecta la mentalitat dels joves d’Israel respecte altres joves?

Sí. Però hi ha dues coses que s’han de dir al respecte.

Una és que sí, és cert que Israel ha patit un gran impacte a causa d’això. Però ha de quedar clar que nosaltres no som les víctimes. Si jo mato un palestí innocent, jo potser no puc dormir, però ell està mort. Jo no sóc la víctima. I així és com ho veiem. Com a societat patim, molt, a causa d’això. Però nosaltres no som les víctimes. Podem ser víctimes de ser botxins, però no som les víctimes.

Sobre el tema del servei militar obligatori, personalment us dic que no sé que és millor: o una societat on tothom està “fotut al merder”, o un exèrcit professional on la gent pobra lluita pels rics, on la gent que pren decisions no està realment afectada per la resolució de les seves decisions. No estic segur del que és millor.

Quan aneu a parlar als instituts, suggeriu als alumnes que no facin el servei militar?

No. I és molt dur per a ells sentir-nos. Es frustren, perquè la única cosa que els hi diem és “mireu-me, si vosaltres aneu a l’exèrcit i acabeu en una unitat de combat als territoris ocupats, en el millor dels casos d’aquí a cinc anys estareu davant meu explicant-me els abusos que heu comès”.

I puc entendre que algú es “cagui en tot” sentint això, però és la veritat. Potser és trist, però és la realitat. I de fet, hi ha gent que va sentir una conferència de BtS abans de fer el servei, l’acaben i vénen a veure'ns, perquè han comès els seus crims. Perquè és així, si estàs allà, això és el que fas.

Hi ha joves d'Israel que refusen anar al servei militar.

N’hi ha. Cada societat té alguns herois, i la majoria que no ho són. És immoral demanar-li a tothom que sigui un heroi.

Què penses de la gent que va al servei militar, torna, i no parla.

Els entenc perfectament.

Per què creus que no ho fan?

Hi ha moltes raons diferents. Alguns no han trencat el seu propi silenci, encara no han entès el que han fet. Altres intenten tirar endavant i continuar les seves vides. Al nivell personal, no és tan saludable, parlar.

Diries que amb el que feu esteu aconseguint algun efecte?

Crec que amb el que fem aconseguim un impacte polític. Trencar el silenci moral. El més important és trencar el silenci.

Però l’ocupació continua i creix cada dia.

I què voleu que fem nosaltres? Hi ha una dita molt important al Mishnà, un dels textos sagrats jueus. Diu: “Potser no et toca a tu acabar la feina, però això no vol dir que no puguis dedicar-hi temps”. Acabarem amb l’ocupació demà? No. Però com diu un altre dels llibres del judaisme: “la taula està parada”. Jo no em veig a mi mateix com algú que tingui una altra opció. Estic amb o contra això.

A qui li correspon posar aquests límits dels que parles?

Al primer ministre. La culpa és del cap de l’Estat. La persona que va decidir llençar 3.500 bombes de fòsfor a Gaza el 2008, ja sabia què passaria. I cada sergent que seia al seu despatx mentre això estava passant, i cada general, i cada oficial de batalló, i cada oficial d’infanteria, sabia quin era l’impacte d’aquestes armes. I no podia escapar d’això.

Cada bomba d'aquestes són 52 quilos de TNT. No és cap joguina. Tanqueu els ulls un moment i imagineu-vos un terra que no para de tremolar.

El pitjor és tornar a casa i començar a mentir a tothom. Saps el que has fet però estas al prime time i dius no, no ho hem fet.

Quin era el sentiment de la societat aquí a Israel durant els atacs a Gaza el 2008?

92% dels israelites jueus donaven suport als atacs. Aquestes xifres no les trobes en societats democràtiques.

Hi ha moltes raons per això. No és senzill viure en aquesta por constant que els atacs són imminents, i hi ha una gran màquina de propaganda que diu: “fa set anys que ens tiren míssils i estem en silenci, hem de respondre”. Amb Hamas, Gaza s’ha radicalitzat d’una manera que no té res a veure amb Cisjordània. També hi ha la por real de milers de persones que no han pogut anar a dormir tranquiles des de fa anys. Els israelians segueixen veient-se a ells mateixos com les víctimes. Això és psicologia humana bàsica: Som les víctimes i tenim raó.

Però jo constato que la gent jove està deixant de creure en això. Els envien a Gaza i llavors comencen a preguntar-se qui són realment les víctimes.

Anna Suárez i Sílvia Fernández