La llacunenca Emília Tort, homenatjada pels seus 100 anys

La celebració del centenari d'Emília Tort va tenir lloc a l'Hospital d'Igualada. Hi va assistir la família més directa, com l'alcalde de La Llacuna, Josep Parera i Tort, que és fill de l'homenatjada, a més de comptar amb la presència d'amics i familiars, representants del consistori de la Llacuna, de la Generalitat de Catalunya i de l’Hospital d'Igualada.

L'encarregat de lliurar la medalla centenària va ser el responsable de l’Oficina de Gent Gran Activa de la Generalitat, Agustí Vilà. A més, hi va ser present la diputada al Parlament de Catalunya, Maria Senserrich.

Tampoc hi van faltar alguns dels membres de l'equip de govern de La Llacuna, com el segon tinent d'alcalde i regidor de Vies Públiques i Locals Municipals Josep Martí, la regidora d'Ensenyament, Comerç, Turisme i Cultura Maria Rosa Busquet i la regidora de Benestar i Serveis Socials Cristina Poch que li van lliurar una placa commemorativa per haver complert 100 anys. Va ser un acte molt emotiu, en el qual també se li va fer entrega de diversos rams de flors i una carta signada per la vicepresidenta del govern i consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté en la qual fa un reconeixement als valors, a l'experiència, als aprenentatges i als coneixements que ha anat acumulant i transmès l'Emilia.

Cent anys de vida

Emília Tort i Solé va néixer el dia 1 de novembre de 1915 a la Masia de Valldecerves, al nucli d'Esblada, pertanyent a Querol (Alt Camp). Al cap d'uns anys, van anar a viure a Novell, a l'antiga masia de Cal Balada. Posteriorment van traslladar-se a Torrebusqueta, on van exercir de masovers. Durant la seva infantesa, anava a l'escola de La Llacuna, primer a Ca Les Hermanes, després, a les escoles de nenes a la plaça de Fortmico i cap als anys 20, a les escoles de la carretera d'Igualada. Com que venia d'una família humil, quan va fer 14 anys va posar-se a ajudar a casa, al camp, ofici que va compaginar amb la seva passió per la costura. Cada dia anava a La Llacuna a aprendre'n a Cal Travé, al carrer d'En Granell, o a Cal Nin amb la Consuelo de Cal Barniles i la Maria Morgades de Cal Guixoter.

Durant la seva joventut, cap als anys 30, li agradava anar a ballar, i així va ser com va conèixer el seu marit, Ton Parera. Tots dos eren grans balladors. En acabar la guerra, es van casar i van agafar el cotxe de línia per anar tres dies a Barcelona, de viatge de noces. Van tenir dos fills, l'Antonio i el Josep. Emília va quedar vídua als 54 anys, i l'any 1991 va perdre el seu fill Antonio. Van ser dos cops molt durs per a ella, però el treball i la dedicació a la família la van ajudar a tirar endavant. La Medalla Centenària és una iniciativa del Departament de Benestar Social i Família. Es tracta d'una medalla gravada amb el nom i l'any de naixement commemorativa del centenari. A aquest reconeixement institucional poden accedir-hi totes les persones residents a Catalunya que compleixin els requisits i realitzin la sol·licitud corresponent.