Ara fa 21 anys que una colleta de joves independentistes vam decidir fer una primera calçotada “popular” a Igualada. Ho fèiem conscients de l’èxit que tenia la que organitzava el Casal Independentista de Sants, i sabíem que podia ser una bona manera d’atraure altres joves perquè,  encara ara,  per a molta gent li és més còmode assistir a un concert o a un àpat que no pas anar a una conferència o acte polític que potser els sembla més comprometedor.

La preteníem “popular”, perquè no ens volíem limitar a fer una calçotada de la colla que érem. La fèiem en un espai públic, en fèiem difusió, i tothom qui ho volia hi podia assistir. Aquella colla de joves ens movíem a l’entorn del local de les JERC, que hi havia al carrer de la Concepció, on ara hi ha el Tròpic.  Aquell espai era un casal independentista on s’hi feien tot tipus d’activitats. Aquell primer any va ploure, i vam tenir sort dels companys de l’Ateneu Llibertari del passeig,  que ens van permetre fer-la al seu local, on podíem disposar d’un espai obert per coure els calçots, i ens els podíem menjar ben aixoplugats. Tot va ser força improvisat, però hi va haver molt bon ambient. Amb la pluja no vam ser tants com prevèiem, i amb els calçots que ens van sobrar, el dissabte següent vam fer una segona calçotada, més en petit comitè, a la Pallissa de Tous, que era un localet que s’havien arreglat tota una colla de Tous.

L’any següent, hi vam tornar, i vam fer la calçotada al Parc del Puig Cornet. S’organitzava des de la Coordinadora Anoienca d’Estudiants Independentistes, que després passaria a ser el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), i per això es volia fer a la zona dels instituts. Aquí també hi vam fer un concertet, i tot va anar molt bé.  Aquestes calçotades es feien pels volts del Dia de la Dona Treballadora,  el 8 de Març , i també s’aprofitava per pintar algun mural reivindicatiu a les parets del camp d’atletisme, i de moment la data encara es manté (els murals ho dubto). L’any següent, vam aconseguir fer-la a l’interior de l’Institut Pere Vives, fet que representava un salt qualitatiu, per la possibilitat de poder tenir taules i cadires, llum (per endollar neveres), lavabos, la pista de futbol per fer uns partidets previs, etc. El cinquè any, va ser un punt d’inflexió. Van ser les JERC que se’n van fer càrrec, i es va fer a l’exterior del Museu Comarcal, aprofitant que s’hi celebrava un Consell Nacional de les JERC, i que ja es comptava amb una colla de gent.

Els cinc anys següents, es van organitzar des del cafè-bar Jimmy Jazz. Se’n van fer dues a la pista de l’Ateneu Igualadí, i les altres tres a l’amfiteatre de les Comes.  Aquestes calçotades ja començaven a tenir cura de molts detalls i començaven a ser cada vegada més completes tant pel que feia a l’oferta gastronòmica (pitets estampats, terrines de crema, gots personalitzats, porrons, etc), com pel que representava a l’oferta cultural complementària.  La de l’any 2000 a l’Ateneu, per exemple, va comptar amb l’actuació dels Pomada, i amb un petit homenatge a l’Ovidi Montllor.  L’any següent, l’oferta es va ampliar, amb una exposició d’homenatge a la Lola Anglada, de qui vam agafar “El més petit de tots”, que vam convertir en símbol de la calçotada, amb l’objectiu d’anar convertint la calçotada en un acte de caràcter familiar, per la qual cosa també es van començar a organitzar activitats de caràcter infantil.

Bé, cadascuna d’aquelles calçotades, tenia un programa molt ben treballat, i s’hi convidaven a parlar o a cantar, persones i grups d’arreu del país. Tanmateix, les colles que venien, també eren de tot arreu. Si bé la majoria de gent era d’Igualada i comarca, també venien moltes colles d’altres comarques, i es creaven lligams molt interessants.

L’any 2005 no se’n va fer cap. Aquella primavera la calçotada es va substituir per un sarau a les Comes, amb motiu del tancament del Jimmy Jazz.

L’any 2006, però, les diverses colles de joves  que es movien entorn del Jimmy Jazz, van decidir prendre la iniciativa i continuar amb la calçotada, i són els qui han anat organitzant (com a Gent del Rotllo, la Penya Bon Rotllo, la Teixidora, etc) les deu darreres edicions, que també han estat exitoses en tots els aspectes.

De totes i cadascuna de les calçotades, en podríem fer un article, perquè el programa i les anècdotes viscudes, donen per això i molt més. Però bé, aquí no ens podem allargar més, perquè si l’article fos gaire més llarg, segurament que més d’un ja no l’hauria ni començat a llegir. El que sí que s’ha de dir és que són centenars les persones que han dedicat el seu temps de manera voluntària, per fer possible totes i cadascuna d’aquestes calçotades: per cosir els pitets, per anar a cercar sarments, per fer la salsa, per dissenyar el programa, per fer les graelles, per traginar-ho tot, per coure milers de calçots a primera línia de foc, per fer les llistes de reserves, etc. Són moltes hores de reunions per posar-se d’acord entre tots, etc. Són molts maldecaps que a vegades ens voldríem haver estalviat (estar patint sempre per no fer curt d’alguna cosa, o patint per si plourà o no, o perquè surtin els números, etc). Seria bonic fer una repassada de noms de tota la gent que al llarg d’aquests vint anys hi ha col·laborat, però es faria inacabable, i segur que ens deixaríem a algú (em vénen tants noms, i em passen tantes imatges pel cap, que se m’escapa el riure només de pensar-hi). També seria bonic fer una repassada dels ponents o grups de música o d’animació que hi ha participat i per adonar-nos de la quantitat i qualitat de la gent que ens ha acompanyat al llarg d’aquests 20 anys.

Bé,  aquest article no pot ser més llarg, però el que sí que podem fer és retrobar-nos tots a la 20a Calçotada que es farà el proper 15 de març a l’Estació Vella (en aquest enllaç hi trobareu tota la informació: https://www.facebook.com/events/764426430294837). És sensacional veure que la majoria de joves que ara l’organitzen i hi participen, fa 20 anys encara no havien ni nascut.

Per cert, per al títol d’aquest article m’he inspirat amb la Rumba del Calçot dels Terratombats. Aquí la podeu sentir per anar-vos ambientant.

Salut i independència!