Que l’entrada de la televisió a totes les llars va ser el principal cavall de Troia de l’espanyolització (o francesització, en el cas de la Catalunya Nord) mental i lingüística d’aquest país és evident. Personalment sempre he procurat tenir pocs canals sintonitzats, i tenir-los ben ordenats, per estalviar-me la possibilitat de perdre gaire temps amb programes de teleporqueria. De fet, ja fa mesos que a casa ni tan sols no tenim televisor. El vam treure aprofitant que fèiem unes obres i, de moment, encara el tenim endreçat.  Si puntualment fan algun programa que ens interessa o que ens ve molt de gust, sabem que el podem mirar per Internet. A veure si ho sabrem continuar trampejant aquest estiu.

Lògicament, abans que ningú no ho qüestioni, també ha estat l’eina que ha permès fer entrar el català en moltes cases que no el tenien com a llengua pròpia, i això també ha estat molt positiu, encara que proporcionalment no es pugui comparar (només cal sumar l’oferta de canals en cada llengua per veure-ho). Sobretot, per on sembla que més bé, ha estat per la franja infantil, amb els dibuixos animats i els programes del Club Súper 3.

El Club Súper 3 és una molt bona eina, malgrat que penso que ho podria ser molt més si es prengués més en consideració els aspectes relacionats amb la cultura popular i tradicional del país. M’estan molt bé els discos de cançons noves que cada any creen els del Súper 3, però em sap greu que gairebé mai no hi hagi tingut cabuda l’ampli repertori de cançons que tots coneixem dels cançoners del cau o dels esplais, i de referents de l’animació infantil com el malaguanyat Xesco Boix (reinterpretades per tants altres grups i animadors). Tenim un patrimoni molt ric de cançó infantil, que sap molt de greu que no tingui projecció des de la nostra televisió pública. Bé, el personatge d’en Mic, per als més petits de la casa, sí que ha tractat molt bé aquest tema, però una flor no fa estiu.

Una de les coses que fa un parell d’anys em va agradar molt del Súper 3, va ser un esquetx dels personatges de la família Pla, on es feia un combat de dites populars catalanes, simulant un combat de boxa (en aquest enllaç ho podreu veure i entendre més bé a què em refereixo:  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/titol-video/video/4550914/). Penso que és un bon exemple de com es poden treballar i fomentar aspectes lingüístics i culturals fent-los ben atractius per als joves.

I ho comento, per si algú dels qui ho llegeix també li sembla bé la idea i la vol posar en pràctica, que nosaltres a casa juguem molt a dir dites. Un en deixa anar una primera part, i qualsevol dels altres, si sap com acaba, respon de seguida. És divertit, i ho fem quan tenim estones mortes, sense cap parafernàlia, (en viatges en cotxe, fent la sobretaula, etc...) Lògicament, no només repetim les dites com a lloros, sinó que prèviament també les definim i procurem explicar i entendre’n el significat.  Tot jugant, ampliem la riquesa del nostre vocabulari.

No sé si em dec haver sabut explicar. Confio que sí. Ara a l’estiu segur que podeu trobar estones lliures per jugar-hi amb els vostres fills, nebots o néts. O amb els nens de l’escola o del cau o del Casal, sí sou mestres, caps o monitors, etc. De dites en tenim per triar i remenar, i no ens els acabarem.  Si no us en venen gaires a la memòria, trobareu molts llibres o pàgines web amb reculls molt interessants, com www.refranys.com.

Si voleu començar: Músics i verra..., Roda el món i...,  Al juny..., De ponent..., Qui no s’arrisca..., Qui no vulgui pols..., A la taula d’en Bernat..., Qui no plora..., Tal faràs..., Cel rogent..., Si vols estar ben servit..., Qui juga amb foc..., Pel maig..., Al pot petit..., Qui canta..., A la taula i al llit..., etc.

Bon estiu!