Glòria, catalans, cantem!

El diumenge 22 de juny era al Canigó a buscar la Flama i no vaig poder assistir a la cerimònia de comiat a la Glòria Puiggròs. A la nit però, durant tot el camí de pujada i baixada de la pica del Canigó, amb la tranquil·litat i serenor que s’hi respirava, no em van parar de venir al cap els bons records de les vivències viscudes amb la Glòria i el seu company Benet.

Ells van ser uns dels primers patriotes que vaig conèixer a Igualada. L’any 87 (amb motiu de la Primera Trobada de Joves dels Països Catalans) jo vaig començar a fer escapades de Carme cap a Igualada i a establir vincles amb altres independentistes. No puc recordar amb precisió quan els devia conèixer, però tinc la imatge d’un dia que els vaig acompanyar a fer campanya electoral pels pobles, l’any 1989, i que vam esmorzar a les Quatre Carreteres amb el Pere Rodrigo i altres militants d’ERC. Em sembla que en aquella ocasió estrenaven una furgoneta amb la que amb els anys me’n vaig fer farts d’anar amunt i avall. Amb aquella furgoneta vaig recórrer tots els barris d’Igualada i pobles de la comarca (el Bruc, Castellolí, Masquefa, Piera, Capellades, Calaf, els Prats de Rei, Sant Martí de Tous, la Pobla, la Llacuna, etc), anant a encartellar, a penjar pancartes, a pintar murals o a fer paradetes informatives. I també per la resta del país, anant a manifestacions a totes les diades nacionals, ja fos a Perpinyà, a Barcelona o a València.

En més d’una ocasió m’havia quedat a dinar a casa seva improvisadament, i la Glòria sempre m’havia posat el plat a taula fent evident aquella dita que “alla on mengen dos, hi mengen tres” (de jove, durant els caps de setmana, tot sovint anava de casa en casa; i aprofito per donar les gràcies a totes les mares dels amics que sempre tenien un plat a taula i un llit a disposició; quins temps...). Recordo que, en aquella època, el Passatge de la Tossa era el punt on hi devien viure més independentistes d’Igualada.

La Glòria i el Benet han estat un exemple d’independentistes desacomplexats. El Benet no ha tingut mai manies d’identificar-se políticament. Al seu taller sempre hi ha hagut adhesius i cartells d’ERC a la vista de tots els clients, malgrat que molts fossin de barris on l’independentisme no hi tenia gaire bona entrada. La Glòria sempre que es mudava lluïa ben orgullosa alguna insígnia amb l’estelada o amb el logotip d’ERC. Tinc molt present una vegada que la Guàrdia Civil de Capellades ens va requisar els cartells que estàvem penjant, i el Benet no es va arronsar en cap moment. Era un exemple de fermesa per als més joves. Entre alguns de nosaltres aleshores li dèiem “l’Idígoras català”, en referència al veterà i entranyable militant d’Herri Batasuna.

Un dels records que sempre tinc més present de la Glòria i el Benet és una de les primeres vegades que vaig pujar a Montserrat a peu des d’Igualada, l’any 1991, amb motiu de la renovació de la Flama de la Llengua, una flama que té molts paral·lelismes amb la Flama del Canigó. Sort en vaig tenir d’ells dos, perquè aquella nit potser m’hauria perdut pel camí. Lògicament ells eren ben joves, però els qui organitzàvem aquella sortida, que encara ho érem molt més, els veiem com uns veterans, perquè ells ja tenien fills de la nostra edat, i ens feia molta il·lusió que vinguessin amb tots nosaltres. És evident que la percepció de les edats canvia molt a mesura que un es fa gran.

M’atreveixo a dir que el taller del Benet va ser el primer local independentista d’Igualada. Era un punt de trobada imprescindible (aleshores no hi havia ni mòbils ni xarxes socials per estar tan connectats com ara). Jo, que ara ja no m’aprenc gairebé cap telèfon, encara el tinc el número del taller ben inscrit a la memòria. Em surt tot sol. Era com un telèfon d’urgències. Qualsevol cosa que ens passés, sabíem que el Benet sempre respondria i que podríem comptar amb ell. Al taller també s’hi sentien salvats els amics que estudiaven a l’Escola Pia quan eren empaitats pels fatxes a la sortida de l’escola (perquè abans no tothom era independentista, i proclamar-se’n obertament podia portar alguns problemes).

Abans que l’Ajuntament d’Igualada tingués la “furgoneta de Joventut”, els joves compromesos ja disposàvem de “la furgoneta del Benet”. Sense la seva furgoneta ens hauria estat molt més difícil organitzar qualsevol concert, calçotada, sarau, revetlla, etc. En aquella furgoneta hi havíem traginat de tot. La Glòria i el Benet sempre han estat al servei de la causa independentista (la furgoneta, el magatzem, el seu temps, etc). Podrien haver-se estat còmodament al sofà de casa, però el seu compromís militant ha fet que sempre estiguessin a punt pel que calgués, i és gràcies a la constant dedicació de patriotes com ells que l’independentisme ha aconseguit arribar a la situació actual. Ja voldrien molts partits tenir uns militants de pedra picada com el Benet i la Glòria.

De fet, la furgoneta del Benet és la furgoneta dels Asensi, i tots els germans la feien anar amunt i avall. Baixant del Canigó, també em va venir a la memòria el seu germà Josep (malauradament també mort ja fa anys) que també era un entusiasta de la Flama del Canigó. La seva furgoneta va ser un dels primers vehicles del comboi de la Flama que lluïda desacomplexadament les estelades, quan no a tothom li acabava de semblar oportú. Permeteu-me que aprofiti per recordar també a un altre promotor de la Flama que em van venir al cap pujant al Canigó, i que també va morir prematurament, com era el Josep Marimon.

Potser algú pot pensar que he parlat més del Benet que de la Glòria, que és la que pretenia recordar i homenatjar amb aquest escrit, però és que per a mi eren un duet inseparable. Tanmateix, el Benet i la Glòria evidencien aquella dita que diu que darrere d’un gran home, sempre hi ha hagut una gran dona. L’exemple més evident de la seva compenetració era veient-los ballar. Per als joves que ja no som tant de ballar agafats, ens emocionava veure’ls ballar amb aquell estil, il·lusió i energia tan encomanadissa.

Aprofito l’escrit per enviar una forta abraçada i molts d’ànims a la resta de la família, i especialment als fills de la Glòria: la Titina, l’Ivan i la Sònia, que fa anys que ja no coincidim per enlloc, però desitjo i confio que us estigui anant tot molt bé.

Benet, m’atreveixo a dir que aquest escrit també el subscriurien tots els companys que durant els anys 90 vam moure’ns a l’entorn de les JERC d’Igualada i que vam tenir la sort de créixer al costat de militants de referència com la Glòria i tu. Gràcies per tot! Et desitgem molt d’ànim per fer front a l’absència de la Glòria. Compta amb nosaltres pel que convingui.

Penso també que tot just fa un any que vam perdre a una altra bona companya i amiga, l’Êlia Badia de Sant Genís, i estic convençut que el dia que puguem recuperar la independència, seran entre les primeres persones que ens vindran a la memòria i a les que dedicarem la victòria per la qual tant van treballar.

I a totes les persones que pateixen càncers i als seus familiars i amics, aprofito per desitjar-los molts i molts d’ànims. Cal que es facin seva en l’àmbit personal la consigna que tant hem seguit en clau nacional: “Si lluites, pots perdre; sinó lluites, estàs perdut!”.

Salut i independència!