A casa meva l’únic aparell de televisió que hi ha ocupa un lloc preeminent al menjador. De fet, com a la majoria d’aquest tipus d’espais, tot i que he tingut el gust de passejar, també, per una sala d’estar amb llit de matrimoni al centre. Cadascú, evidentment, s’ho munta com vol. Ve a tomb la reflexió perquè aquests dies llegeixo que creix el malestar de l’audiència catalana per la denominada “teleporqueria”. Cada vegada que em cau a les mans una informació d’aquest tipus em ve al cap i, entenc, ara sí, aquella surrealista pel·lícula de Lluís Buñuel, titulada “El ángel exterminador”, en què un grup de persones eren incapaces de sortir d’una habitació sense que res, aparentment, els ho impedís.

Perquè si hi ha un aparell “tonto” a casa, aquest és, justament, el de les 625 línies. Tu el pots engegar i trobar-te, per exemple, amb la inflada vena del coll de la Maria Patiño –una periodista d’investigacions profundes que he convertit en una espècie de fetitxe- però tens, igualment, un comandament i la màxima llibertat per canviar de cadena o per prémer el botó que et portarà al DVD i et permetrà gaudir d’autèntiques joies audiovisuals. Pertanyo a una generació que s’ha criat amb aquest “animalet de companyia” i, la veritat, en sóc una gran defensora, perquè m’entreté i m’ha fet passar molt bones estones.

Ara, crec, es tracta d’utilitzar-lo com a receptacle. Al mercat, avui, són fàcils de trobar sèries d’alta volada, que et poden portar a les mateixes reflexions que una novel·la com “El roig i el negre”, d’Stendhal, per posar un títol que no fa gaire he devorat amb goig.

Això mateix –degustar amb plaer- ho he fet amb els mafiosos que apareixen en la mítica “Los Soprano”, un fris fantàstic d’un lloc dels Estats Units anomenat New Jersey, que complerta i molt bé, la idea que ja me n’havia fet llegint en Philip Roth.

D’altra banda, a casa hem tingut el privilegi d’haver pogut seguir les set temporades de la grandiosa “Al ala oeste de la Casa Blanca”, convertida, a pilota passada, en un oracle del que va acabar succeïnt el novembre de 2008 amb Barack Obama.

Aquests últims dies, incansables davant la caixa tonta, hem acabat la primera temporada de “The wire”, que ens ha anat enganxant mica a mica, i que ens ha portat pels barris marginals de Baltimore, veient una vegada més, que ni tots els bons són tan bons, ni tots els dolents són tan dolents.

I perquè s’acaba l’espai i no puc ser exhaustiva, però als qui els agradi seure al sofà i passar una bona estona sempre els quedaran les primeres temporades de “House” (aquesta última està massa passada de voltes), els CSI de Las Vegas o perquè no se m’acusi de res el “Serrallonga” que va emetre fa poc TV3.

En definitiva, no tot s’acaba amb la queixa que la programació és insoportable. La televisió pot ser exquisida i per finalitzar, una altra perla. Conservo en un lloc més que visible de la prestatgeria del menjador un “pack” amb cinc monogràfics del programa “Apostrophes” del francés Bernard Pivot. Un periodista, que a més de llegit, sap fer entrevistes, un gènere que malauradament s’està perdent. Nabokov, Yourcenar, Albert Cohen, Margarite Duras i Georges Simenon desfilen davant les càmeres i un s’hi queda plantat escoltant, tant com parlen, de la seva obra literària com dels seus fills. D’altres, i no diré noms, fan veure que ingereixen un te, quan en realitat, s’estan fument un whisky.