El personatge protagonista de la novel·la NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui, diu només començar el seu relat que “celebrar la quarantena no té sentit”. Imagina’t, doncs, commemorar la cinquantena com he fet enguany. No trec la raó a un amic meu que repeteix constantment que és millor complir anys que no fer-ne, però hi ha xifres rodones que són feixugues d’arrossegar, que et porten, tossudes, a recordar-te on ets i on no has arribat. A fer sumes i restes sense parar, malgrat que mai has dominat les matemàtiques i que durant cursos van ser elles les que més et castigaven. A mirar fotografies en blanc i negre per veure com eren les teves antecessores quan tenien al damunt mig segle de vida. A adonar-te que cada vegada que t’ajups notes un pinçament a una part diferent de l’esquena i a comprovar que les joves estudiants que treballen al teu costat durant nou mesos ja tenen la mateixa edat que les teves filles. A patir perquè, igual que li passa a la mare des de fa temps –i mira que te n’havies rigut-, vols dir el nom d’una actriu més que famosa i no et surt, igual que ets incapaç de recordar al vespre què has dinat al migdia. Per no parlar del què sents quan veus col·legues vint i trenta anys més joves teclejar una notícia damunt un telèfon mòbil a velocitat supersònica, mentre tu estàs encallada trobant la corresponent xarxa de wifi, veient com tothom ha acabat i tu encara no has començat a redactar el titular. Sospirant, amb resignació,  quan et tracten de vostè, tot i que, després, espècimens homínids sense pèls a la cara o noietes excelses no s’aixequen per deixar-te seure al metro o a l’autobús, especialment el dia que notes els turmells inflats.

Rius cada vegada que llegeixes que els cinquanta són els nous trenta i plores d’emoció quan prenent un cafè amb un altre ancià o anciana rememoreu aquella escena de la “Heidi” amb la Clara aixecant-se de la cadira de rodes o la cançó de la Bety Missiego a Eurovisión 1979.

Sense oblidar tot el que vau arribar a evocar amb els companys de la EGB un divendres del passat mes d’octubre al bar de la Lídia al Polígon sobre Don José María, Doña MariCarmen o Don Roberto, mentre pensaves que, com deia aquell president del Barça, el nom del qual ara no et ve: “tampoco estamos tan mal, ¡hombre!”.

Aliena a les meves cabòries, ma filla petita també porta dies fent números i esperant que aquest 2016 arribi al final. Residint sota el mateix sostre, però vivint en realitats diferents, desitja, fervorosa, que arribi el dia dels Sants Innocents per celebrar –ella sí- que ha arribat a la majoria d’edat i que ja podrà mostrar a tothom que li ho demani el seu DNI de veritat sense cap problema. Finalment, dirà hola als 18, mentre jo esperaré la nit del 31 de desembre per dir adéu als 50 i esperar amb ànsia l’arribada dels anodins 51 el proper mes de març. I creuaré els dits perquè no m’adormi a l’endemà, que estic de guàrdia. No com fa uns anys, que el dia 1 de gener el dedicàvem a pujar a Igualada a donar la carta al Patge Faruk, amb aquelles cues i aquella il·lusió.