Pensant-hi aquests dies, m’adono que amb la família portem una dècada donant voltes per Espanya. Vam començar un llunyà 2003 descobrint Navarra i, des d’aleshores, hem anat trepitjant diferents racons de la península, fins el punt que només ens queda conèixer Extremadura i no per falta de ganes. La vegada que vam estar més a prop de fer-ho, no ens casaven els bitllets d’avió que ens oferien amb els tres dies de vacances que teníem.

Al llarg d’aquests anys, hem estat feliços en un apartament prop del Cabo de Gata, on un mes de juliol vam banyar-nos algunes tardes sols i amb molt poca roba en immenses platges i en petites cales al costat de los Genoveses i Monsul.

Ens hem fotografiat enrampats de fred a la Ciudad Encantada de Conca fent de “Conan el Bàrbar” i hem mostrat una total sorpresa pel mecanisme d’il·luminació de les tombes dels amants de Terol, que s’intuïen a través d’unes escletxes del monument.

A la platja salvatge i feréstega de Cofete, a Fuerteventura, ens hem sentit Robinson Crusoe, i a la Castellana de Madrid hem donat l’esquena a l’estadi Santiago Bernabeu, mentre ens inclinàvem, una vegada més, davant Las Meninas de Velázquez.

Per Santander ens hem quedat obnubilats amb els cotxets que gasten pels nadons i a la riojana Haro vam haver d’explicar a la cambrera que ens servia el sopar i que ens donava conversa que Laia és un nom català, que ve d’Eulàlia, copatrona de Barcelona.

Enguany, abans de l’onze de setembre, hem recorregut, sense bonys a les carreteres, uns quants quilòmetres per Castella i Galícia, enamorant-me, en el meu cas, només posar-hi els peus, de Burgos. Rendida a la ciutat del Cid, Lleó em va semblar poca cosa, tot i que abans de ser-hi, potser era el lloc que més gràcia em feia descobrir. (Entre parèntesi, comentar que en un aparador d’una de les llibreries del burgalés Paseo del Espolón s’hi exposava “Yo confieso”, de Jaume Cabré, i a la llibreria Follas Novas de Santiago de Compostela, el Victus d’Albert Sánchez Piñol estava en un lloc més que visible).

A Lugo va ser divertit passejar per damunt la muralla romana, on centenars de persones hi corren al capvespre, i a Santiago vam menjar unes tapes, amb pop inclòs, que encara avui porto enganxades al còrtex cerebral.

Els hotels, correctes a tot arreu, i, preu per preu, incomparablement millors als que fa un parell d’anys vam patir a Creta o al 2009 a Malta, on amb una calor constant i infernal de 40 graus, l’habitació era inhabitable amb una moqueta a terra de color gos com fuig i amb un parell d’escarabats amagats entre els llençols del llit una de les nits.

Definitivament, després de l’excursió d’aquest estiu, se’m fa difícil escollir entre Espanya i Itàlia, l’altre país on m’agrada molt perdre’m.

Irene Dalmases

.