Fa un parell d’anys, amb les meves filles avançant amb velocitat de creuer per les aigües de la ESO i el Batxillerat, i sense els problemes de logística propis de la infantesa, vaig decidir tornar a reprendre els meus estudis d’anglès.

Em van recomanar una acadèmia del barri, de solvència contrastada, i allà que em vaig presentar a començaments d’un mes de setembre per dir que el meu objectiu era treure’m el First Certificate (un títol que, de moment, no em demana ningú, però que em fa gràcia posseir) .

La noia de secretaria, més que amable, em va dir que abans m’havia de fer unes proves per conèixer el meu nivell. Feia gairebé vint anys de l’últim curs que havia seguit en una altra acadèmia i una desena d’unes classes de conversa que vam fer als migdies amb altres companys de la feina al costat d’un escocès més que interessant.

Asseguda en una petita aula, el meu cervell atrotinat de 1966 va rebobinar i es va retrobar amb vells conceptes i formes verbals. I el resultat va ser que vaig demostrar tenir un nivell de quart.

Per sort, aquell mateix setembre altres persones d’edats i nivells similars al meu van dirigir-se a la mateixa escola i des d’aleshores que formem un grupet compacte de “quarantins i cinquantins” tots els dilluns i els dimecres, de dos quarts de nou a les deu de la nit.

Enguany, hem arribat a les portes del First i, la veritat, és una mica desesperant. Segurament, mai havia aconseguit el domini de l’idioma de Shakespeare que tinc ara i, tanmateix, estic traient unes notes pèssimes, amb unes redaccions patètiques i uns exercicis de pena.

No culparé ningú del que està passant, ni m’excusaré amb que vaig de cul durant tot el dia. A més, el professor, l’Scott, és boníssim. El tema és que, més que ensenyar-nos una llengua, ens estan mostrant com passar un examen. Classe rere classe es tracta de veure com s’ha de fer una redacció, d’entre 120 i 180 paraules, segons els mètodes de Cambridge; com s’ha d’escoltar una conversa per entendre’n alguna cosa o com s’ha de llegir un determinat text per poder incloure-hi unes frases soltes.

I, jo, acostumada a escriure sense cotilles i a anar per lliure, no faig cas del que se’m demana i no incloc un nombre suficient de paraules que serveixen per unir frases, no sóc prou “friendly” a l’hora de contestar un correu electrònic a una amiga de dinou anys o em deixo dues de les quatre preguntes que em fan.

Al damunt, tot el curs està pensat per a gent jove i desperta, que té les habitacions desendreçades, surt de marxa el cap de setmana i que no descarta un dia o altre sortir del país per fer un Erasmus.

No es té en compte a respectables senyors i honorables senyores que d’aquí uns dies hauran de dissimular en arribar a casa i amagar al fons d’un calaix unes notes que ens delaten i ens retraten. Houston, we have a problem!!!

Irene Dalmases