Amb un cop de mandíbula i l’ajuda de dos queixals, vaig reduir a miquetes un dels glaçons del gin-tònic de Bombay Sapphire que fluia per les meves venes, de la mateixa manera que ho feien les imatges d”Apocalypse Now Redux” que sortien de la pantalla del televisor de casa.

Durant les vacances de Nadal i de Setmana Santa aprofitem per revisar velles pel·lícules i enguany era el torn d’aquesta memorable i angoixant peça cinematogràfica de Francis Ford Coppola, que va filmar l’any 1979 a Filipines sobre el conflicte bèlic de Vietnam.

Al llarg de més de tres hores, vam quedar hipnotizats per la proposta del nordamericà, que va presentar aquesta versió l’any 2001 a Cannes.

L’absurditat de la guerra, la bogeria, el riu de la vida i de la mort. Les magistrals interpretacions de Robert Duvall, de Marlon Brando com a Coronel Kurtz i, especialment, de Martin Sheen en el paper de capità Willard (no us perdeu tampoc la seva interpretació a la sèrie “A l’ala oest de la Casa Blanca) van anar penetrant en les nostres pells i vam adormir-nos, ja al llit, escoltant de fons a Wagner i serrant les dents per allunyar el màxim possible el mal de nosaltres.

L’endemà, l’escenari era molt diferent. El pavelló de les Comes estava com mai, amb milers de famílies esperant l’arribada a Igualada del Patge Faruk. Com en altres ocasions, així que van sonar els primers acords de l’himne de Lluís Valls, em vaig notar emocionada i amb ganes de cantar la tornada de la cançó, mentre la meva filla petita quedava literalment paralitzada davant la brillantor de l’enviat dels Mags d’Orient.

Una vegada acabat l’acte va ser, novament, el moment de les salutacions i de pensar si trobo a la gent més grossa, més jove o més calba. En fi, ja m’enteneu.

I va ser en una de les abraçades, quan em va colpir la notícia. S’ha mort X. Ostres. No hi havia creuat mai cap paraula, però era el cunyat d’un bon amic meu i el recordava com una bona persona, pare de quatre fills. Però una d’aquestes malalties bèsties, invalidants i implacables va anar acabant amb ell en els últims mesos.

L’horror t’esgarrapa a la cara quan menys t’ho esperes.