Aquest és un teletip que porta anys enganxat al meu còrtex cerebral. Havia tret la poteta altres vegades, però va ser dimecres passat, després de conèixer la victòria de Trump, quan vaig decidir que havia de plasmar-lo, finalment, en aquesta finestra de lletres de l’AnoiaDiari. Dissabte, mentre estava de guàrdia a la redacció, vaig tornar a dubtar en escriure’l en escoltar de Mariano Rajoy, a qui no em vull assemblar ni en els pèls de la barba, pràcticament el mateix argument que em ballava al cap a mi per  aquesta columna, en el sentit que no és cert que aquí mai canvia res.

I ara explico la història que m’acompanya des d’un setembre ja llunyà. Havíem viatjat a Oslo amb uns quants companys periodistes per entrevistar l’escriptor noruec Roy Jacobsen i feta la feina havíem anat a sopar a un restaurant. A la taula llarga es va produir un d’aquells moments màgics que passen de tant en tant en una tertúlia, amb els plats ja retirats i amb uns quants gots mig plens, mig buits, a les estovalles. La Laura, descendent de la família Botejara, que es va fer molt coneguda a l’Espanya de finals dels setanta,  gràcies a un programa de televisió en blanc i negre, va explicar una història d’amor cap els seus pares, especialment cap a la seva progenitora, que ens va deixar clavats a tots a la cadira. Allà, en aquell mateix espai, emocionats, hi havia una altra col·lega que forma part del llinatge dels Güell,  un barceloní de l’Espanyol, una gironina de comarques i també, entre d’altres, una igualadina  del barri del Rec, quan encara no era “cool”.  Tots, al mateix nivell, passant-ho bé, parlant.

Quedant-nos amb aquell instant per sempre més i coneixent que  els pares de la Laura s’havien casat davant les càmeres de Televisión Española en l’últim capítol de Los Botejara, però no conservaven cap imatge d’aquell moment. La meva amiga, quan era molt joveneta, sabent que a sa mare li faria molta il·lusió, va moure cel i terra per aconseguir un vídeo de les noces, el que va comportar que acabés sent una de les protagonistes d’un altre programa de televisió, a les antípodes del que és ella, amb Isabel Gemio de presentadora.  Des d’aquell dia, això sí, a casa dels seus pares hi ha una còpia amb la filmació del seu casament.

Comentada l’anècdota, la reflexió. En temps dels meus avis hagués estat impossible una taula com la que he descrit, ni a Oslo, ni a Barcelona, ni a Igualada. No hi havia ascensor social ni barreja. Durant uns anys de miratge, veient on som ara, hi va haver una mica de moviment, certament després d’una salvatjada com la Segona Guerra Mundial,  i va créixer el que es coneix com la classe mitjana i va aparèixer el denominat Estat del benestar. Tot molt recent. Però sembla que uns quants, molt pocs però molt poderosos, ho volen antic i passat de moda. I així ens llueix el pèl últimament.