Porto dues setmanes nedant en el meu passat i provant de no ofegar-me en un remolí de nostàlgia. Tot va començar amb una trucada telefònica, al mes d’agost, on la Mercè em convocava a un sopar d’antics alumnes de l’Emili Vallès, l’escola on vaig cursar els tres últims anys de l’EGB. De seguida vaig dir que sí a la proposta i vaig marcar al calendari el dia 23 d’octubre amb un cercle ben gran. A molts dels meus companys de classe feia trenta anys que no els veia i m’ho vaig agafar com un experiment sociològic. Sentia curiositat per conèixer de primera mà les transformacions sofertes, tant a nivell físic com psíquic i, després, si procedia, comentar-ho amb la família i amb la gent amb la que em faig ara.

Però no tinc res a dir. Muda. Hem passat dels catorze als quaranta-quatre anys i, gairebé tots, estem millor que en aquell llunyà 1980. Més arregladets i amb més gràcia. Ens donen la raó les fotografies que guardàvem d’aquella època. Fins i tot, les dues àvies que ja hi ha a la colla són les més exuberants que he conegut mai. Ni la Claudia Schiffer els fa ombra. De veres. Només calia veure-les a l’Inèdit....

A altres nivells, la trobada també va servir per adonar-nos que la que era tímida segueix abaixant els ulls mentre hi parles cara a cara; el que no era xerraire continua essent de poques paraules, mentre que el que sempre estava castigat no deixa de fer brometes amb la veu molt alta, sense parar.

Una setmana després, tocava un sopar amb la gent de la colla, un col·lectiu batejat com ‘la Màquina’, que va passar per diferents etapes i persones, totes, això sí, disposades a fer quilòmetres de Rambla amunt i avall, entre començaments dels vuitanta i finals dels noranta. Amb alguns ens anem trobant de forma regular, però amb d’altres feia un parell de dècades que no coincidíem. També va ser molt bonic ajuntar-nos altre cop, escoltar la música d’aquells anys preparada per la Dolors, emocionar-nos amb un DVD muntat pel Temprà, que va provocar més d’una llàgrima, i reprendre velles converses sense cap més problema.

Les xarxes socials, en els dos casos, han estat eines útils per localitzar gent i facilitar l’organització dels sopars. Però és evident, que el que ens va, animals socials com som, és tocar-nos, escoltar-nos i tornar-nos a passar telèfons mòbils i correus electrònics fora del món virtual per no perdre el contacte en directe. Volem tornar a veure’ns en nous sopars i si pot ser l’any que ve, que no sigui al 2012. Com dèiem ahir...