Hi ha dies terribles i d'altres que acabes ballant claqué a les parets de la Torre Agbar. Sortia de treballar ara fa unes setmanes i davant de la porta de l'oficina es va aturar un taxi. De dintre, va baixar una col·lega que treballa en una editorial barcelonina, a qui vaig saludar efusivament, després de temps de no veure'ns. Al seu costat, un home morè ens mirava, fins que va preguntar-me: "Tu i jo no vam compartir pis fa molts anys al carrer Sostres?". Ostres, sí. Rubén. Tots dos vam prémer el botó de la màquina del temps i vam retrocedir fins l'any 1992, quan ell va arribar a Barcelona des de la seva Gandia natal per estudiar a Esade i nosaltres, tres igualadins, teníem una plaça buida a casa nostra, després que un altre compatrici s'hagués donat de baixa. Amb en Rubén només vam coincidir uns mesos (jo em vaig independitzar el gener de 1993), i d'ell només recordava que sempre tenia gana i que es passava moltes hores corrent per la ciutat. A part que era força més jove que nosaltres i que teníem molt poques coses en comú.

Aquell nen espigat amb qui -cal dir-ho tot- mai vaig connectar, és avui el cap d'Alario Group, una de les agències de consultoria i comunicació per al mercat hispà dels Estats Units més importants, amb una increïble cartera de clients, que s'ha ocupat de diferents campanyes del Partit Demòcrata, com la de Rahm Emmanuel a l’alcaldia de Xicago, o la que va aconseguir la reelecció del mateix Barack Obama l'any 2012.

Aquell nen que jo em mirava per damunt de l'espatlla és avui un home d'èxit, que treballa unes cinc hores al dia, perquè dedica la resta de la jornada a les seves passions, des de practicar molt d'esport, perquè participa en competicions del més alt nivell com a triatleta a tot el món, com a tocar la bateria, escriure guions de cinema o estar amb la seva dona i els seus tres fills.

Mentre una servidora va de roda de premsa en roda de premsa, carregada amb un ordinador portàtil, amb lumbàlgia i amb un sou cada dia més jibaritzat, com fa més de dues dècades, en Rubén gaudeix de cinc mesos de vacances a l'any per escapar del fred d'Illinois i recórrer el món en busca d'emocions, tal com explica en un llibre que acaba de publicar.

Tot i que en aquesta obra deixi dit que els primers temps vivint a Barcelona van ser l'etapa "menys social i menys feliç" de la seva vida (glups), jo m'ofereixo a qualsevol dels candidats a l'alcaldia d'Igualada de les properes eleccions per exercir de "dinamitzadora econòmica" i aconseguir que, de la mà de Rubén, el president dels Estats Units trobi un buit a l'agenda i es desplaci a la capital de l'Anoia per participar en algun dels mítings que s'hi celebraran properament.

Tan fàcil com marcar un número de telèfon o enviar un correu electrònic.