Plou a Barcelona. Unes hores més tard, a Dublín fa un dia esplèndid, clar, inhabitual allà. Trepitgem la capital irlandesa convidats per un grup editorial de casa nostra que vol que coneguem l’escriptora Tana French, autora d’una novel·la negra que enganxa i que en castellà s’ha traduït com 'El silencio del bosque'. Feta la feina, ens queda gairebé un dia per recórrer els carrers d’una ciutat acollidora i que es prepara per celebrar el 'Bloomsday'. Confesso que no he aconseguit arribar mai a la segona plana de l’Ulisses, de James Joyce, i que no em són gens familiars noms com Leopold Bloom o Torre Martello. Però és setze de juny i els més lleials seguidors de l’escriptor de les ulleres rodones i el barret al cap es disposen a homenatjar-lo, recordant-lo, vestits d’època, i recitant en qualsevol cantonada fragments de la seva obra.

Tot i que el taxista desconeix la tradició, com queda demostrat en traslladar-nos a una torre als afores de la ciutat que no és la Martello, finalment, fem cap al lloc i és curiós de veure com a l’any 2010 encara hi ha molta gent creient irreductible de la lletra 'joyciana'. La desfilada de persones abillades amb robes que porten a altres dies, sense telèfons mòbils i televisors en color, és constant i ens permet, fins i tot, acostar-nos a algun d’ells i demanar-los amb el nostre anglès macarrònic –no hi ha manera de parlar-lo fluidament— què faran al llarg del dia. Un amable fan de Stephan Dedalus comenta que llegiran, una vegada més, textos del seu autor predilecte, tornaran al centre de la ciutat, cap al migdia, i dinaran, entre altres exquisideses, un pastís de ronyons. Ens fotografiem amb tots ells i declinem assistir al seu banquet amb l’excusa que volem fer el turista fins que l’avió torni a enlairar-se.

Resseguim, així mateix, l’itinerari vital d’Oscar Wilde, que ens porta fins a una escultura que li han aixecat en un parc i que un amic meu creu que és la més 'gai' que ha vist mai. Sense adonar-nos, arriba l’hora de marxar i d’acomiadar-nos de la que és també la ciutat de la Guiness i dels 'pubs'.

Com cada vegada que s’ha d’agafar un vol després de l’11-S, a l’aeroport de Dublín ens fan obrir la maleta –no ens hem recordat de dir que dintre hi portem un portàtil— i ens fan desplegar un paraigua, no fos cas que camuflada entre barnilles hi hagués una poderosa arma química, amb capacitat per acabar amb el passatge sencer d’un airbús d’Aer Lingus, format, principalment, per joves irlandesos, amb ganes de marxa de Sónar.

Però la gota que fa vessar el vas i que provoca que acabem posant una reclamació a Aena, passades les deu de la nit en una desangelada T-2 de l’aeroport del Prat, és que ens tornen a obligar a mostrar les nostres pertinences per qüestions de seguretat, i no, precisament, amb bones maneres, en acabar de baixar de l’aeronau. Els 'Ulisses' del segle XXI són sempre sospitosos. I uns dissortats. Els únics cants de sirena que escolten són els xiulets que emeten les maquinetes detectores de metalls. Si Joyce aixequés el cap...