Altres anys, en un dia com avui, em trobaríeu amb els pantalons curts posats, les avarques  als peus, i buscant una ombra on resguardar un cos castigat i exsangüe . Aquesta vegada, però, estic endollada a l’actualitat, anant amunt i avall amb un ordinador portàtil, perquè encara falta una miqueta per les vacances, un dret que reivindico sí o sí, tot i que ara hi ha gent molt “cool” que diu que són burgeses i innecessàries.

Per tant, aquest teletip s’endinsarà per viaranys que poc tenen a veure amb vinyes vora el mar o amb vaques a la muntanya.

Fa uns dies, escoltava Catalunya Ràdio i vaig haver-me d’agafar a la taula quan l’alcalde Marc Castells tot parlant del nou Partit Demòcrata Català (PDC) va mostrar el seu enuig per com havia actuat el grup parlamentari a Madrid de l’antiga Convergència en les votacions per a la Mesa del Congrés i va deixar anar la ja famosa frase: “No es pot tractar la gent d’idiota”.

Encara impactada per la sentència, vaig córrer a buscar un bolígraf perquè vaig veure que aquella conversa que mantenia el polític igualadí amb Ignasi Planas, cap de files de la llista de Reagrupament a la cúpula del PDC, podia ser tal vegada més sucosa. No em vaig equivocar.  I com que el dirigent demòcrata demana que es vagi de cara i es diguin les coses pel seu nom, aquí deixaré consignat un altre comentari que és la segona vegada que li escolto –la primera va ser el dia 10 d’abril de 2014 a la Conselleria de Cultura durant la presentació de la Mostra d’Igualada, assegut al costat de Ferran Mascarell- i que em fa pujar els colors i em fa venir mals pensaments. Castells fa uns dies, i també dos anys enrere davant amplis auditoris, va deixar anar que és l’únic alcalde del món que pot dir que porta des de la roba interior als complements que adornen un cos humà fets a la seva ciutat. D’acord que avui el món és més pla que mai i tan petit que cap en una butxaca gràcies a la forma que ha adquirit de telèfon mòbil, però jo sóc d’una altre època i quan sento aquest tipus d’afirmacions em remoc i em noto incòmode. Per la banda alta, voleu dir que, per exemple, l’alcalde de Nova York no podria lluir uns mitjons estampats a la gran ciutat, així com unes sabates fetes a mida allà mateix, un mocador al coll, una camisa folgada i uns pantalons de sastre de Manthattan?  I per la banda baixa, i sense que ningú no s’enfadi, però voleu dir que els mandataris de segons quines zones de l’Amazones, allunyats de la metròpolis, no s’espavilen i van abillats amb teixits de quilòmetre zero?

Aquí ho deixo. També confessant que una manifestació d’aquestes característiques, especialment en èpoques tòrrides com aquesta,  em porta a pensaments indecorosos i a especular sobre formes i colors poc apropiats per una dona seriosa com presumeixo de ser.