Vint anys després d’haver cobert com a periodista una campanya electoral, torno a ser a la carretera seguint actes polítics. Per uns dies deixaré de costat escriptors, pintors, músics i ballarins i, fins el 27 de setembre, escriuré sobre el programa electoral de la CUP, sobre com es mouen els seus candidats pel territori o què és el que pensa Antonio Baños del capitalisme o què creu l’Anna Gabriel, la número dos, que poden fer després de les eleccions altres llistes contrincants.

Tot un repte, tenint en compte que estic rovellada en aquest àmbit i que no domino això de les xarxes socials, avui omnipresents.

Aquests primers dies m’estic adonant que no és el mateix seguir la política a distància, com he fet els últims temps, que trobar-se immersa a diari en un mar de declaracions i contradeclaracions, tant des d’un faristol, com des de la tribuna que avui és twitter,  a la qual ara estic connectada permanentment, amb por que m’acabi xuclant com passava en aquelles pel·lícules de quan era petita quan algú queia en arenes movedisses.

Si miro enrere i poso el retrovisor a l’any 1995, a banda de veure’m molt més jove, noto els canvis que la nostra societat ha viscut i que han modificat la manera de relacionar-nos. En aquell moment, els telèfons mòbils a casa nostra tot just començaven a utilitzar-se, no hi havia internet, i quan havies de passar crònica des de fora de la redacció buscaves desesperadament una cabina des d’on dictar uns paràgrafs, barallant-te amb altres companys per poder ser el primer a despenjar l’aparell.

Ara, anem tots amb el cap cot, davant d’una pantalleta minúscula, en forma de nova Bíblia i nous Manaments, que no pots deixar ni un segon a la bossa, perquè ja t’estàs perdent l’últim  i transcendent whatsapp.  

Això sí, el que no s’ha perdut és aquella cosa de “Big Brother” que tenen les campanyes i que provoca que durant un període de temps la teva família siguin altres periodistes –per cert, en la caravana de la CUP hi ha tres igualadines- i els candidats que segueixes. També és interessant veure, com llavors, les bambolines de les formacions polítiques, tot i que, en el cas de la CUP no hi ha misteri. Dono fe que tot es fa per assemblea, per consulta popular. Tot.