Avui és impossible trepitjar els palaus del poder català i no trobar un igualadí obrint i tancant una porta, inaugurant un servei hospitalari, una fira internacional o despatxant amb un ministre d’Espanya. Mai com ara hi havia hagut tantes conselleres de la ciutat al Govern de la Generalitat i un president de la Diputació de Barcelona alhora. Fins fa quatre dies Maria Senserrich era la portaveu del PDeCAT i no és estrany escoltar Marina Llansana com a vicepresidenta segona d’Òmnium pronunciar-se sobre qüestions de màxima actualitat.

I tanmateix, no sé si la presència constant de totes aquestes persones sota els focus pot tenir alguna incidència en el dia a dia de la ciutat, més enllà que hi arribin molt tard, ja de nit, i rebentats.

No es tracta, òbviament, que cap d’elles jugui als tractes de favor i només tingui ulls per a la capital de l’Anoia. Però -i somiar és de franc- estaria bé, per exemple, que algú trobés la clau definitiva per a una millor connexió de tren entre Igualada i Barcelona. En ple segle XXI, amb el nombre de gent que puja i baixa a diari, és incomprensible que cobrir 60 kilòmetres en aquest mitjà de transport segueixi costant bastant més d’una hora, com als anys setanta del segle passat.

Ara fa 44 anys de la inauguració del túnel del Bruc, una infraestructura planificada durant l’abjecte franquisme, però que va modificar per sempre més un trajecte que era infernal per carretera entre les dues ciutats. He recuperat un NODO en blanc i negre de l’època i només començar el locutor assenyala que: “La pesadilla que representa el paso de vehículos por el Puerto de los Brucs, en las proximidades de Igualada, justifica sobradamente la decisión del Ministerio de Obras Públicas de realitzar una variante que facilite la fluidez de trafico en la N-II”. Segons s’explicava llavors, una de les persones que va fer més viatges amunt i avall per perforar la muntanya va ser l’alcalde Juan Antonio García Urgellés, que va exercir fins l’any 1971.

Evidentment, són uns altres temps i, per rematar-ho, d’incertesa política i poques virolles a la caixa. Per no estendre’ns molt, sabem què va passar ahir, però desconeixem com anirà demà. I si tots aquests igualadins i igualadines que avui trepitgen catifes vermelles continuaran fent-ho gaire més.

Mentre, això sí, seguiré sentint-me afortunada de tenir entre els meus amics i des de fa molts anys a algú com el Pep, sempre serè i assenyat, un home d’alçada, que des de fa uns mesos coneix molt de prop les bambolines d’una conselleria com la de Cultura, al final de la Rambla barcelonina. Tot i que ara estiguem en trinxeres diferents, provarem de no prendre mal. I si hi ha ferides, que es puguin tapar amb una simple tireta. Al capdavall, tots dos som d’Igualada.