Hi ha fets i, sobre tot, sentiments que no tenen cap lògica. Racionalment, són difícils d’explicar. En el meu cas, em torno boja quan el Barça guanya. Crido, tremolo, m’arrossego per terra, faig senyals estranys amb els dits de les mans... Enguany, amb la Copa, la Lliga i la Champions, he patit, per tant, unes quantes metamorfosis i a dia d’avui no tinc molt clar quin és el meu jo vertader.

De la mateixa manera que visc moments d’eufòria que no tenen res a veure amb la Raó, també pateixo puntes d’irritabilitat força incomprensibles. En les últimes setmanes n’he patit unes quantes passejant per Barcelona. A cada dues cantonades, sense avisar, però amb contundència han florit uns grans cartells on el Govern d’Espanya informa de les obres que amb immediatesa executarà a la zona per tal que al país continuï havent-hi més persones ocupades que a l’atur. Quan em topo amb un d’aquests anuncis metàl•lics, de bella factura, amb una E d’España molt grossa i vermella, invariablement, noto una punxada a les entranyes que em porta a patir un petit desgavell interior durant una estoneta. Tots els experts de diferents àmbits i ideologies coincideixen en què per sortir de la crisi actual el que calen són reformes estructurals. Si els que ho diuen són de dretes, com no podria ser d’altra manera, sostenen que la solució passa únicament per la reforma –una vegada més- del mercat laboral, mentre que els pensadors esquerranosos o més progressistes aposten per buscar solucions en la creació de nous sectors productius o en l’aprofundiment de la innovació i el desenvolupament.

En canvi, José Luís Rodríguez Zapatero –l’home de la mirada blava i les frases contundents com “aprobaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”- creu en la perforació de les voreres o en la remodelació de façanes per sortir de l’atzucac. No sé qui tindrà, finalment, raó, però cada vegada que l’autobús queda atrapat per una d’aquestes obres o cada cop que he de fer autèntiques filigranes per creuar un carrer dels afectats la meva salut se’n ressent. I tampoc no és qüestió d’augmentar les llistes d’espera a la Seguretat Social.