Escriuen els cronistes de la francesa Cort de Sarkozy que la ministra de Justícia, Rachida Dati, només cinc dies després de ser mare d’una nena que va néixer per cesària, va acudir al convocat consell de ministres, muntada damunt uns espectaculars talons, amb un pentinat de perruqueria i de negre rigorós. Res a dir-hi. Cadascú és amo de les seves ambicions i de dirigir la seva vida i la dels més pròxims a cop de cangur o d’àvia de lloguer. Però el que em posa a parir –i perdoneu la brometa- és que hi hagi algú que en aquestes circumstàncies s’atreveixi, encara, per escarni de milions de dones i de milers d’homes al món occidental, a parlar de conciliació familiar. Perquè el que ha fet aquesta senyora, de moment, és només de contenidor d’una nova vida, que si no renuncia al càrrec ni al ritme trepidant que portava abans de la maternitat, ni moldejarà, ni educarà, ni portarà al metge cada una de les múltiples vegades que la criatura ho necessiti. (D’altra banda, us la imagineu anant a una d’aquelles inacabables reunions de llar d’infants sobre la cremeta que s’ha de posar a la bossa, juntament amb els 54 pitets marcats amb nom i cognoms de cada setmana?).

De la mateixa manera, em resulten absolutament irritants els exemples de la ministra espanyola de la guerra, Carme Chacón, que va passejar panxa per racons perduts del mapa fa uns mesos i que no va tenir cap vergonya aquest estiu d’aparèixer en un suplement dominical abraçada al seu petit Miquel; o d’Anna Hernàndez, esposa del president de la Generalitat, José Montilla, que en una entrevista recent es vantava d’haver acudit a un ple de l’ajuntament de Sant Joan Despí, pocs jorns després d’haver engendrat trigèmins.

Ho tenim clar, les i els que hem apostat per jornades reduïdes i per fer mans i mànigues cada dia per poder complir amb les nostres tasques del món laboral i amb les nostres obligacions de l’àmbit familiar. I en època de crisi econòmica global, més fàcil ens ho posen aquests fars que ens iluminen. Dóna la impressió que tot el que hem aconseguit durant anys de lluites i de negociacions queda penjant d’un fil. I, una vegada més, no val parlar ni de partits de dretes ni de partits d’esquerres; ni d’empresaris més permissius, o d’ultraliberals. Els sistemes econòmics, al menys en les societats més avançades, continuen estructurats obviant que hi ha dones que pareixen i que si bé tenen ganes de contribuir a les seves respectives comunitats amb una feina remunerada, també volen ser alguna cosa més que un receptacle d’embrions.

I aquí ho haurem de deixar. Una de les meves nenes té examen i vol que li pregunti algunes qüestions relacionades amb els rius d’Amèrica i l’altra demana ajuda per una suma de fraccions que no li acaba de quadrar. (Per sort ha arribat el seu pare i serà ell qui s’encarregarà d’aquesta tasca, perquè més enllà de les taules de multiplicar per mi només hi ha el desert).