Ras i curt. Visc en una altra època. Mai he compartit la meva vida al Facebook, no tinc compte obert de twitter per poder demostrar el meu enginy, no acostumo a veure vídeos al Youtube i si em descuido el mòbil a casa al matí no és cap daltabaix, tot i que al meu cap no li agrada perquè llavors sóc més difícil de localitzar. Em delecto passant les pàgines de paper dels llibres i el diari –tret de l’Anoiadiari- m’agrada fullejar-lo asseguda al sofà de casa, fosca és la nit.

Gaudeixo de les sobretaules sense interferències i vaig a dormir més que contenta quan sopem amb els amics d’Igualada –el Ricard, l’Ester, la Sara, l’Amador o el Miquel- i ens allarguem fins passades les quatre de la matinada, sense necessitat de tecnologies, només amb un bon menjar i un bon beure (que també hi fa).

Això sí, no amagaré que sóc aficionada als whatsapp, especialment per conèixer per on volten els meus plançons, per saber de l’últim invent del meu marit i perquè les meves companyes i amigues més joves no paren de provocar el meu telèfon amb els seus senyals de fum. M’ha costat molt, però al final, ara també les contesto amb trossos de paraules, molts signes d’admiració, moltes emoticones i gairebé cap accent.

I confesso que de tot això que ha arribat amb internet, sóc una fan absoluta del correu electrònic, tant a nivell laboral com a nivell personal. En el primer cas, perquè estalvia moltes trucades de telèfon i en el segon perquè permet entrar sense cap problema en la vida dels altres i que ells també facin cap a la teva, independentment de si vas amb pijama o no t’has rentat els cabells.

Amb la meva amiga Marta, després d’anys de no veure’ns, vam retrobar-nos aviat farà quatre anys –gràcies Dolors- i des d’aleshores no hem parat d’enviar-nos missatges. Pel to, conec si està bé o si passa per un moment complicat; ens recomanem lectures, pel·lícules, músiques, i utilitzem frases de doble sentit que ens fan somriure. Ens expliquem coses que cara a cara potser ens farien pujar els colors i ens deixem anar, malgrat que ja fa temps que apareixen informacions sobre els espies de la xarxa. Si tarda a respondre penso que potser li passa alguna cosa i si jo vaig amb retard no és difícil que rebi un correu seu demanant on sóc.

Tornant a l’aspecte professional, és una eina que facilita la feina i que, per exemple, fa que em caigui molt bé una escriptora que es diu Marta Rojals, de qui desconec la seva cara i la seva estatura, però amb qui fa un parell de setmanes, arrel de la seva segona novel·la, “L’altra”, ens vam estar cartejant a través del gmail. No concedeix entrevistes presencials ni ha lliurat una fotografia a l’editorial perquè la publiqui, però, en canvi, per les lletres que en conservo sé que si mai féssim un cafè no tindríem cap problema.

Del correu m’agraden, igualment, les respostes curtes però contundents, els sobreentesos, i em posa bastant enviar unes frases i que, passat un temps considerable, ningú no les hagi contestat. Descobrir el per què és emocionant la majoria de les vegades.