Només una vegada a la meva vida he seguit una desfilada de moda en directe. Va ser una experiència interessant i que va transcórrer a càmera ràpida, amb unes dones molt primes i pàl·lides que trotaven per la passarel·la. Tot va succeir tan de pressa que quan van encendre els llums no era molt conscient d’haver vist el que havia passat ni de recordar quina roba havia voleiat a tan sols tres metres de distància.

Fa uns dies, al peu del sempre exclusiu 'Círculo del Liceo', vaig tornar a viure uns moments difícils d’oblidar, mentre de fons l'única música que s’escoltava era la que provenia d’unes odioses botzines de treballadors del Gran Teatre que protestaven contra l’ERO que els acabaven d’anunciar que patirien (després el tema s’ha resolt i, de moment, aquesta gent només veurà com li redueixen el sou).

Mentre uns protestaven a peu de pancarta, els altres, prohoms de la societat civil catalana, eren convocats pel director general del Liceu a un dinar de 40 euros el cobert per explicar-los la situació de crisi en què es veu immersa la institució, ara un consorci públic, amb aportacions de l’Estat, la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

Fa temps que no xalava com ho vaig fer. Alguns cotxes blindats, amb xòfer i guardaespatlles. Abrics entallats, sabates a mida i assistents acompanyant iaies torçades com un tronc d’olivera, alguna d’elles descendents d’antics dirigents de la Lliga. Mirades d’acer i colls aixecats. Converses en castellà.

Són els que prediquen a favor de les retallades (als altres) i els que demanen justícia i sacrificis en moments de turbulències. Els que desconeixen que el bitllet senzill de transport públic ja val dos euros a Barcelona i que a la Seguretat Social l’espera per una operació de maluc és de mesos i mesos i mesos.

Que hi ha escoles amb poca calefacció a les aules i mestres amb les celles cremades de les hores que dediquen a pal·liar el desgavell que viuen molts dies.

Des de sempre, ells són amos. I nosaltres només volíem ser ciutadans.