Divendres passat, a les 00.01 de la matinada, l’Agencia Efe enviava a tots els seus abonats un teletip amb caràcter de molt urgent on la “tonadillera” Isabel Pantoja anunciava que la seva filla Chabelita, que aquell dia complia 18 anys, estava embarassada “fruit d’una relació estable i duradora d’amor”.

En el comunicat, es demanava respecte per la intimitat de la noia i per a la resta de la família i es subratllava que la criatura que ve de camí era “plenament” desitjada.

Més enllà d’altres consideracions, la nota em va portar ràpidament al restaurant Semon, al costat de la plaça sant Gregori Taumaturg de Barcelona i regentat per l’àvia de l’articulista Salvador Sostres, on uns anys enrere, junt amb altres companys periodistes, vaig tenir el privilegi de dinar amb la cantant i qui llavors era la seva parella, Julián Muñoz, en la seva última aparició pública abans no comencés un periple vital per la presó per diferents delictes econòmics.

Vaig tancar els ulls i de forma desbocada es van anar acumulant els records d’aquell dia d’estiu on l’artista, de la mà del seu amic Justo Molinero, ens va explicar que havia acabat de gravar el seu primer treball de boleros i on va desmentir tots els rumors que aquells dies apuntaven que patia una depressió.

Això sí, va reconèixer que a vegades pagava un preu molt alt per fer feliç a la gent i que la professió tenia moments molt ingrats.

Mentre visqui no oblidaré quan la dona acompanyada per tot el seu cos i parlant d’ella mateixa en tercera persona va escenificar que a vegades se sentia com si estigués contra una paret amb tot de gent al davant disparant. No va cantar però va deixar anar unes quantes vegades la onomatopeia ta, ta, ta, ta, ta, tal si fos una escopeta. I va rematar que “Isabel Pantoja ha esquivat els trets i ha fet el que havia de fer, és a dir, portar les coses als tribunals”.

També recordo, d’altra banda, com amb llàgrimes als ulls va tenir un record per la Rocío Jurado, que feia poc havia mort després de lluitar durant mesos contra un càncer.

En acabar l’acte, Julián Muñoz, que anava amb un parell o tres de telèfons mòbils a les mans i els pantalons molt per damunt de la cintura, va afirmar contundent que era un gust treballar amb periodistes catalans, que érem els millors de l’Estat, perquè només ens havíem interessat per la qüestió artística de qui llavors era la seva dona, a diferència d’altres que únicament burxaven per obtenir titulars sucosos i molt allunyats de la música.

Des d’aleshores, sóc fan de la Maribel.

Irene Dalmases