Era dijous, com avui. El dia abans havia corregut a l’hospital pensant que ja arribava el moment, però va ser una falsa alarma. Només era el tap de les mucositats, que s’havia destapat.

Al vespre –jugava el Barça- van preparar una truita de patates i van veure com guanyava el seu equip. A quarts de dues de la matinada es va despertar amb dolors, i recorda, fugaç, la imatge d’unes prostitutes a peu de carrer, molt a prop de la Maternitat.

La nena, de 3,6 quilos i galtes molsudes, va aparèixer, amb l’ajuda d’uns fòrceps, a les onze del matí, després d’hores d’oxitocina, epidural i d’una classe magistral d’un doctor del Clínic que explicava, sense pressa i sense pausa, als seus alumnes (algun de marejat) com s’havien de cosir uns baixos després d’un part.

Asseguda al sofà, repassa ara amb l’ajuda de la no sempre fidel memòria, el camí que han fet juntes des d’aleshores. Ja no és una nena. És una jove de perfil sinuós amb la que batalla sovint perquè tingui l’habitació més ordenada, llegeixi, no allargui més del compte els caps de setmana, vigili amb les amistats i tingui cura que ningú no li faci mal.

S’adona, amb certa ràbia, que repeteix frases clavades a les que pronunciava la seva mare quan ella, a començaments dels vuitanta, feia el mateix. L’espiral del temps. ¿A on vas?, li pregunta sovint. I com feia ella, només li respon: “A donar la volta”.

I s’imagina situacions que no li fan cap gràcia i pateix quan la veu morruda i tancada en ella mateixa, fent llambregades a l’omnipresent mòbil, un element imprescindible en la seva vida.

S’adona també, que és l’experiència vital més bèstia que li ha passat, juntament amb l’altre filla, i tanmateix creu que en sap molt poques coses. O més clarament, només sap que no en sap res.

Ja es poden escarrassar les editorials en fer llibres d’autoajuda i en donar consells. Aquí només val una mica de sentit comú i la sort. Això sí que ho té claríssim.

Mira el rellotge. És tard, sembla que ja no vol ploure, però la nena continua fora, a saber on. I amb el telèfon desconnectat, per variar.

Irene Dalmases