Com que ja tinc una edat, gairebé sempre dic el que penso. Avui no puc estar-me d’assenyalar que des de fa uns anys, les entrevistes que més em corprenen i emocionen són les que publica l’AnoiaDiari. A gent que no ha guanyat cap premi Nobel, però que, sense tallar-se, va a l’arrel del que se’ls pregunta i exposa des de com afronta la seva feina en una classe de trenta adolescents, a com viu un esport d’alta competició, o com lluita per superar una greu malaltia.

La que va aparèixer el mes de febrer passat amb la professora Eugenia Minguillón és una de les que m’acompanyarà durant temps. Vaig conèixer aquesta dona l’estiu de 1980 a Sitges, a casa d’una altra professora de l’institut, on jo feia classes de repàs als nois de la família durant el mes de juliol.

Acompanyada per l’Andrés Calvo, em va semblar des del primer minut  molt moderna, permanentment amb una cigarreta als dits, que parlava del diví i de l’humà sense censures, com quan comentava l’enamorament que va sentir pel que seria tants anys el seu marit, sent ella una estudiant i ell el mestre que ocupava la tarima.

Jo me la mirava com si tingués al davant una Carmen Martín Gaite a la igualadina, però sense la boina.

Tres anys més tard, a tercer de BUP, al Pere Vives, va ser la meva professora de llengua i literatura. Llavors, estava embarassada i crec que no vam acabar el curs amb ella. Els mesos que la vam tenir, però, van ser suficients perquè gràcies a l’Eugenia aprengués a llegir de forma diferent, per sempre més, les històries literàries.

Avui, per muntar aquestes quatre ratlles, remeno la biblioteca de casa i d’una de les prestatgeries n’extrec un volum esgrogueït de “Tormento”, de Benito Pérez Galdós, adquirit a la llibreria Jordana, l’any 1983.

Està subratllat per tot arreu i amb comentaris que reflecteixen el caràcter de la Minguillón i que devíem anotar mentre anava transcorrent la classe: “hay gran tensión en este capítulo”, “Galdós ofrece en este párrafo una reflexión crítica de una sociedad hipócrita”, “esto suena a ironía”, “el mal de los demás pone bien a Rosalía”, “un monólogo interior”.

Però, sobretot, trobo escrites en lletres majúscules i en castellà, dues paraules: Omniscient i Omnipresent.

Han passat 33 anys i he de reconèixer que cada vegada que començo una novel·la, sigui costumista, sigui postmoderna, estigui escrita en català o traduïda del finès, busco si el narrador ho sap tot i si és present a tot arreu al mateix temps. L’Eugenia en té la culpa. La professora que millor creuava les cames, mentre ens ajudava a endinsar-nos per un bosc de lletres, des de la talaia de la seva taula.