Un esgarip de dona va congelar a l’aire l’adolescent que en aquell moment es tirava en bomba a la piscina. Els crits d’altres persones es van barrejar amb les notes d’una cançó d’estiu que l’altaveu col·locat sobre el bar de l’hotel empastifava aquí i allà. Vam deixar els tallats que bevíem com cada dia i vam córrer cap a la zona del parc infantil d’aquell establiment de platja, al costat del Mediterrani on estàvem passant uns dies de vacances. Les nenes s’havien despenjat de les barres paral·leles allí instal·lades i també estaven abocades com molta altra gent davant la tanca de l’hotel. A l’altra banda, amb el sol caient a plom, un home gran acabava de patir un atac de cor i semblava mort. Es trobava, inert, dins el jardí de casa seva, un edifici gairebé enganxat als nostres apartaments, amb la seva gent rodejant-lo, entre corredisses, plors i un metge del nostre hotel atenent-lo en primera instància.

Des d’on érem, més enllà de conjectures barates, poc més podíem fer que mirar. Una mena de pudor ens va portar a cridar les nostres filles per fer-les tornar als seus jocs amb gronxador inclòs, mentre nosaltres sèiem de nou per acabar-nos el cafè.

Després, més tard, ja a les nostres habitacions, vam haver d’explicar a les menudes que, segurament, l’home que havia quedat estirat a terra en aquella casa propera havia mort i que poca cosa havien pogut fer els sanitaris de l’ambulància quan hi van arribar.

Impressionats encara per tot el que havíem vist, especialment els grans, vam untar-nos de crema, vam omplir les bosses i vam anar-nos-en a remullar a la platgeta més propera, d’aigües cristal·lines i fina sorra.

En tornar, ja al capvespre, la casa blanca del costat del nostre hotel tenia els porticons tancats i la porta del garatge abaixada. A l’estenedor hi voleiaven una tovallola i una samarreta.