El pati de casa meva sempre és igual i sempre és diferent. En unes  èpoques pretèrites podia convertir-se en un petit camp de futbol, en una pista de tennis o, gràcies a una piscineta d’aquelles de lona blavosa i mig pam d’aigua, en un lloc on es celebraven competicions de natació sincronitzada d’alt nivell. Les meves filles eren la Gemma Mengual, mentre cosins, cosines o companys de classe bussejaven sense necessitar bombones d’oxigen, tot esquitxant parets i veïns. Ara que elles ja són grans i no paren mai per casa, la usuària habitual d’aquest espai és servidora de vostès. Hi estenc la roba, hi esmorzo sota el tendal i, en temps de vacances, estirada a la gandula que hi tinc instal·lada, assaboreixo fruits literaris que durant la resta de l’any són impossibles de tastar per manca de temps. Cada estiu provo d’endinsar-me en l’obra d’autors consagrats d’altres èpoques, perquè, de la seva mà, sempre s’aprenen coses noves. Enguany, he descobert amb delectança una novel·la que va escriure la Víctor Català -Caterina Albert- per entregues l’any 1918. Es titula “Un film (3000 metres)” i és de Club Editor. Literalment, m’ha abduït. Una tarda d’aquestes em van haver de rescatar perquè, de tan integrada com estava en la història, no em vaig adonar que la tempesta que descarregava sobre Barcelona mullava. La peripècia vital de Nonat Ventura, el protagonista de l’obra, un fill bord abandonat en un hospici, m’ha impregnat de tal manera que ara vaig pel Passeig de Gràcia i espero topar-me’l dalt d’un cavall. Amb tints de fulletó, l’escriptora de l’Escala tant narra el que succeïa a la part alta de la capital catalana com, especialment, ens fa entrellucar què es coïa en els caus més infectes de la ciutat. El millor, amb diferència, és la prosa que gasta amb frases com: “En Nonat aixecà els ulls, sorprès...En els del Nas-Ratat hi llustrejava un espurnic d’emoció” o “En Nonat havia engolit de pressa dues o tres forquillades d’aquelles tripes fumades, que no valien les d’un condemnat, i això fou tot”.

En una memorable entrevista que Baltasar Porcel li va fer a la senyora Albert l’any 1965 a la revista Serra d’Or, aquesta, de 96 anys d’edat i estirada en un llit immens, li confessa que és una dona casolana, que s’ha format sola i que, pràcticament, no s’ha mogut de L’Escala. Això sí, no s’està de dir que ha estat una gran observadora, interessada per veure-ho, per mirar-ho tot, “tant si és una persona com una paret”. Tan senzill i tan fàcil com això.   

Bones lectures i millor Festa Major.