L'oficina s'ha convertit en un perillós camp de mines. Cada taula és una trinxera i cada paraula que s'escolta és un projectil que prova d'impactar en el front enemic. Des de fa uns dies hi ha convocades eleccions sindicals i, com cada quatre anys, afloren totes les misèries dels diferents bàndols. Al damunt, això succeeix enmig d'un expedient de regulació d'ocupació que està provocant des de fa molts mesos estralls entre la tropa.

La cúpula militar, mentre, arrenca les pàgines del calendari pensant que qui dies passa, anys empeny. 

Però la destrossa és considerable. Les hores de dinar, amb un microones que no para mai, serveixen ara per comentar l'última temporada de la sèrie televisiva més "cool" o per parlar d'on són les millors rebaixes de sabates, mentre queden per a d'altres ocasions les clàssiques converses sobre les disfuncionalitats de la companyia o les incompetències dels generals i els seus principals subordinats. No fos cas que hi acabés havent acords entre els de la llista dels blaus i la candidatura dels vermells.

Els cafès no els endolceix ni el sucre més pur i provar d'organitzar enmig d'aquesta batalla una festa amb karaoke és un acte gairebé suïcida. Hi ha mirades que mosseguen i silencis més que sorollosos. I lavabos sempre plens de veus que xiuxiuegen.

Només queda creuar els dits perquè no s'exhaureixin les municions, incloses les que hi ha a les diferents recàmeres, abans del dia D, quan les bales seran substituïdes pels vots.

I pregar perquè la major part de les ferides es puguin curar amb unes gotes de micromina, malgrat el convenciment que per a alguns traumatismes ni el doctor Trueta en els seus millors moments al Londres dels anys quaranta hi podria trobar remei.

Si això passa entre un col·lectiu petit, on el que està en joc són un parell de cadires d'una taula llarga amb molts seients, què no pot sorgir entre dirigents de partits polítics diferents, que desconfien els uns dels altres des de fa anys i que ara proven d'anar a la una en allò que han coincidit en anomenar procés?

Vaja, que ni l'àngel de "Què bonic que és viure", en Clarence, podria fer el miracle.