Ara que ja han passat aquests dies de brogit i carn d’olla, estic disposada a subscriure una frase desgastada que diu que els diners no fan la felicitat. Però també podria afirmar sense que em pugin els colors, que tenir-ne i poder-ne disposar sense patiments et pot portar a assaborir petits moments inoblidables, dels que deixen petja i t’acompanyen quan la muntanya russa s’endinsa pel subsòl sense remei. No m’agrada viatjar, tot i que m’agrada imaginar com serà el meu destí després de passar hores en un cotxe o en un ocellot de ferro. Sóc de les que quan surto de casa ja penso en tornar per rememorar còmodament des del sofà un cafè amb llet o un paisatge viscuts. Però em trasbalsen les autopistes i els aeroports, malgrat que són el peatge necessari per obrir l’aixeta d’una olor o l’escalfor d’una habitació d’hotel que no tenen preu.

Gairebé sempre, sobretot en excursions de pocs dies i no molt lluny, a l’hivern, el millor moment de la jornada és quan torno a la cambra de l’establiment que hem escollit, si pot ser, prop del centre, i amb els peus que fan xup-xup després d’hores de caminada, volent absorbir-ho tot, m’estiro damunt del llit descalça i repasso tot el que hem recorregut i, obsessivament, ho reconec, rebrego per enèsima vegada un plànol o la guia per comprovar que encara no hem vist una determinada església o no ens hem endinsat per un barri prop d’un castell.

Amb el comandament de la televisió a la mà gaudeixo, després, prement botons, fins que esgotada, opto per entrar a les planes del llibre que he portat perquè m’acompanyi en el periple. Si l’elecció és encertada, ja no hi ha volta de full. Londres quedarà per sempre més marcada pels contes de Quim Monzó; Venècia per la “Suite francesa” d’Irène Némirovsky; Lisboa per un Pla menor (Nocturn de Primavera) i Santander serà, vulguis no vulguis, la ciutat de l’Eugeni Xammar i els seus “Seixanta anys d’anar pel món”. Bon any i millors lectures, independentment del suport que escolliu.