Fa un parell d’anys vaig participar en un “Dimarts de Diàlegs” a l’Ateneu centrat en el caràcter, els valors i la identitat dels igualadins. Si aquell dia no hagués patit un atac de pànic i no m’hagués quedat la gola seca i les mans suades, fent un paper més que galdós, segurament hagués articulat un discurs semblant al que llegireu a continuació. Aquell vespre, els assistents al debat  ens preguntàvem si Igualada s’estima. Jo hi era com una persona nascuda a la ciutat, però que fa anys que viu fora i que creu que sí, que Igualada s’estima, amb les seves circumstàncies i les seves particularitats.

Porto uns dies seguint amb atenció tot el que està succeint al voltant de la tràgica mort del jove esportista Gabriel Pérez per una apendicitis mal diagnosticada a l’hospital. Confesso que com a mare no puc estar més que impressionada pels fets que expliquen els familiars que van passar fa un parell de setmanes. Costa acabar de llegir les declaracions del pare del noi sense sentir indignació i ràbia. I tanmateix, com a ciutadana que ho va ser un dia de la capital de l’Anoia, trobo a faltar debat. És cert que molts s’han pronunciat, però em manquen les explicacions dels que tenen responsabilitats, de la gent de pes. Va amb el seu sou (i no parlo només dels polítics). No poso tampoc en dubte la professionalitat del personal del centre, ni que els últims anys hi ha hagut retallades al sector. I també he tingut el gust d’escoltar les converses secretes entre el ministre Jorge Fernández Díaz i l’excap de l’Oficina Antifrau catalana, Daniel de Alfonso, referint-se al que havien aconseguit amb la sanitat catalana. Però tampoc no puc deixar de consignar converses que hem tingut aquest estiu a casa relacionades amb l’hospital igualadí, amb equips mèdics que es contradeien entre sí davant un pacient i amb medicaments que han anat per equivocació a una persona que no tocava i que, per sort, no va ingerir.

En contrast, he llegit uns quants articles –alguns de nivell- i fullejat unes quantes planes relacionades amb la passada Festa Major i amb alguns dels canvis que s’hi han anat introduint en les últimes edicions.  Gent de pes de la ciutat –en aquest cas sí- s’hi ha pronunciat i, he de dir-ho, en alguns moments he gaudit seguint les rèpliques i les contrarèpliques relacionades amb la passacalle o amb la preponderància de Sant Bartomeu als actes. També, i si no ho escric rebento, com que fa anys que sóc una igualadina marciana i desconec totalment el funcionament de l’esdeveniment, em falten elements per opinar i pistes per discernir què i qui s’amaga en alguns paràgrafs de sobreentesos, tot i que em temo que majoritàriament les patums igualadines, com fa trenta anys, continuen sent masculines, i en ocasions, amb comptes pendents d’altres històries.

Fet el recés, torno al començament. Com que crec que Igualada s’estima, urgeix que una qüestió com la del funcionament de l’hospital sigui central i que no s’esvaeixi amb l’arribada de la tardor. Com deien diumenge les persones que s’hi van manifestar al davant, hi ha fets que no haurien de passar mai més.