Si fa uns dies al Polònia de TV3 es reivindicava la figura de les tietes amb un gag genial que acabava amb la proclama de “Catalunya serà tieta o no serà”, avui obrim teletip posant el focus damunt del que a casa coneixem com les “iaies Erasmus”.

Aquests dies, abrigades fins els peus i amb les orelles tapades, arrosseguen el carretó d’anar a plaça per pobles i ciutats, mentre repassen la llista del que necessiten per omplir el congelador de cara a les properes festes de Nadal. Ara, el producte sembla que és més barat que d’aquí uns dies i val la pena encarregar un ànec o un parell d’espatlles de xai, sense oblidar que el tió hauria de cagar uns quants parells de mitjons, unes samarretes gruixudes i uns guants de pell.   

Potser els costa baixar al carrer, però incansables entren i surten de les botigues, fan cua i, de tant en tant, coincideixen amb velles conegudes amb les que repassen l’actualitat, des què pot passar a partir del dia 21 de desembre, a com es troben el Pepet i la Maria, un, ingressat des de fa dies a l’hospital, i l’altra, amb una lumbàlgia que la té postrada al llit, sense poder-se moure ja fa dues setmanes.

Després, com qui no vol la cosa, es pregunten pels néts. Per aquests joves, que han vist néixer i que han ajudat a criar, i que ara es troben disseminats per diferents universitats d’Europa i, fins i tot, n’hi ha algun que ha creuat l’Atlàntic i cursa els estudis en una “high school” de Wisconsin.

Gràcies a aquesta jovenalla, nois i noies que estimen més que a ningú, han après termes com “farem un Skype” i que per passar de curs necessiten de diferents crèdits.

Amorrades davant l’ordinador, criden fins a esgargamellar-se, perquè els nens i les nenes que estan nord enllà, on diuen que la gent és “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, les puguin escoltar, mentre els aconsellen que no beguin massa, vigilin amb els desconeguts i es tapin, que el Tomàs Molina diu que per aquelles contrades no pugen dels zero graus. Tampoc no poden evitar fer una ullada a les habitacions que ocupen els plançons i, sense que es noti massa, diuen que potser els jerseis estan millor a l’armari que al damunt de les rajoles del terra.

S’envien petons, toquen la pantalla i uns i altres frisen per retrobar-se aviat, al voltant d’una taula, on el tiet i l’avi seguiran discutint de política, com han fet  des de temps immemorials, la cosina teclejarà amb els dits del peu un nou whatsapp al noi que està coneixent, i l’altre cosí bramarà que vol més carn d’olla, que té gana.

Les nostres iaies Erasmus, que no oblidaran mai els dies de la postguerra i les cartilles de racionament, estaran llavors atentes a tots els detalls, perquè l’àpat flueixi, en una batalla que no sempre els resulta fàcil de guanyar.

Aquestes dones, que les han vist de tots els colors, la majoria de les quals van haver-se de posar a treballar als catorze anys, sense opció de continuar els estudis, perquè a casa necessitaven dels seus salaris, segurament, en unes altres circumstàncies també haguessin tingut una beca i avui serien catedràtiques jubilades. Perquè, el que està clar a aquestes alçades del segle XXI, és que el doctorat de la vida el tenen més que acreditat.