Fins fa tres setmanes, Joan Vidal Vallès era per a mi l’avi que havia mort d’una embòlia al lavabo de casa seva quan jo tenia vuit anys. Poca cosa més. Recordo d’ell que era calb i gros; que es punxava amb una xeringa perquè era diabètic i que tenia una americana màgica d’on, tant en podia sortir una bosseta de caramels com una paperina d’ametlles.

Ara, però, tot ha canviat i des de fa uns dies porto la seva veu incrustada a l’orella gràcies a unes llibretes que va deixar escrites l’any 1955 sobre la seva experiència a la guerra civil, a partir de juny de 1937, quan van mobilitzar la seva lleva, als 25 anys.

Sabia de l’existència d’aquests quaderns, però m’havia fet mandra demanar-los, primer a la iaia Maria i després a la tieta Irene, perquè imaginava que trobaria uns textos plumbis i amb poca gràcia.

En canvi, estic abduïda amb el seu ric relat, dur gairebé sempre, irònic en ocasions, i fins i tot, divertit en altres. Això sí, tot escrit en castellà, plegat de faltes d’ortografia, el que té la seva lògica en una persona que va començar a treballar a les adoberies d’Igualada, als set anys, després que els seus pares morissin amb un mes de diferència a Rubió per la grip de 1918, i que, per tant, trepitgés poc l’escola, creixent separat del seu germà, amb una àvia sempre de negre.

Hi ha moments, salvant totes les distàncies, que el veig com un dels protagonistes de la monumental “Guerra i Pau” de Tolstoi, enmig del camp de batalla, sense saber ben bé el que passava, més enllà de veure com “el bosc s’anava aclarint i sentia com les bales s’anaven clavant a la terra”.

En aquests escrits explica com el 22 de juny de 1937, al costat d’un grup d’homes de la ciutat, marxa cap a Barcelona per passar per la caixa de reclutes i així incorporar-se a l’exèrcit. Rememora que van estar uns dies donant voltes per la capital catalana fins que el 5 de juliol els van fer anar a l’Estació de França per marxar cap a l’Aragó, sense gens d’èpica, amb un tren que va deixar els seus rostres ennegrits pel fum que desprenia la locomotora.

Relata que anaven catorze igualadins, “amics de tota la vida” i que quan van arribar a destí no es volien separar perquè “semblava que perdíem força”.

En les seves notes cita al barber Vich; al Marcet taxista; al Torres que treballava a Cal Pascual i a un Joan, que treballava a Cal Maco, a qui una “bala perduda” va tocar el seu cor a Fuendetodos, on va caure “igual que un sac, quedant mort a l’acte”.

M’he emocionat amb la vibrant narració que fa del dia 9 de setembre de 1937, una jornada “fatídica” per a la seva companyia “ja que la mort va fer estralls aquell dia”.

A ell, després que “l’enemic”  tirés un morter, un casquet de la mateixa metralla se li va endur mitja galta i li va arrencar “mig bigoti, que en mala hora me l’havia deixat el dia anterior”.

Sagnant de mala manera, va ser curat per un altre igualadí, l’Ollé de les finques del carrer de santa Caterina, un home al qual, diu, mai sabria agrair-li prou el que va fer, “perquè allò va servir perquè m’evacuessin ben lluny d’allà”.

No puc continuar explicant més vivències seves, perquè em falta acabar de llegir com es va anar guarint i com després va tornar al front.

Però no voldria acabar sense transcriure unes reflexions que hi ha al començament del primer dels quatre quaderns que ens ha llegat sobre els polítics i la política, en ple franquisme: “És quan perilla la nació, sense pensar en els interessos de ningú, ni si tens pares vells, dona o fills, que et treuen de la tranquil·litat de casa teva per anar a defensar una cosa que no saben si la sents o no. El més xocant és que t’envien a la guerra i tu no coneixes l’enemic ni quina classe de llenguatge té. Però això no importa, el que mana és la metralla i aquesta és la història del món”.