A punt de viure el món un canvi de dimensions que encara es desconeixen per tot el que està succeint a Egipte i al Magrib, amb mobilitzacions mai vistes, a partir d’un ràpid moviment de tecla d’ordinador i d’un cop sec de ratolí, aquests dies també he estat testimoni del que costa a una jove parella igualadina, amb fill petit, accedir a un habitatge. I no serà perquè a la ciutat no hi hagi oferta. Tot va ser comentar-nos que volien iniciar una nova vida en un nou espai, que jo –els caps de setmana que passejo per la capital de l’Anoia- no paro de veure en finestres i balcons cartells amb les lletres “venda” o “lloguer”. Fins i tot, hi ha algun edifici, d’ondulants formes, on hi ha més anuncis d’aquests que llums encesos en pisos ocupats.

I tanmateix, ja sigui, perquè els bancs no deixen un duro o perquè els preus encara segueixen alts, malgrat estar baixant des de fa un parell d’anys, els meus amics, a la trentena i amb feina, han suat per fer-se amb uns metres quadrats per ells. I no seran de propietat, perquè no tenen diners estalviats i han acabat entrant en el circuit del lloguer. Pel que hem anat parlant, hi ha una bossa de pisos “normalets”, entre els 400 i els 500 euros, fins i tot moblats, però als que els falta calefacció o tenen un bany en condicions ímfimes o una cuina que necessita una rehabilitació.

Posats a escollir i, com que el que guanyen entre els dos els ho permet, han entrat en la categoria dels de 600 euros al mes. Per les imatges que ens han mostrat, no es pot dir que estiguin malament, però a mi em sembla una quantitat més que considerable per una ciutat com Igualada. I més si penso que amics meus que es van comprar habitatges als anys noranta, a la ratlla dels cent metres quadrats i al centre, van pagar entre nou i deu milions de pessetes. Ho sé, digueu-me antiga.

Per no parlar de les obres que han quedat paralitzades, que aquests dies també n’he contat unes quantes. Algunes en vies centrals de la ciutat. Què passarà amb tots aquests esquelets de ciment d’aquí a quatre dies? Qui s’ha de fer càrrec del seu enderroc o del seu acabament?

Mai he combregat amb els membres del moviment okupa, perquè més que revolucionaris em semblen frescos, però veient com està el pati venen ganes d’arreplegar un gos, calçar-se unes botes negres i vestir de fosc per fer una foguera a tanta especulació.