La veritat és que avui volia parlar dels idiotes que van al teatre amb el telèfon mòbil connectat i enmig d’un emotiu diàleg entre dues immenses actrius com Emma Vilarasau i Míriam Iscla pertorben la sala amb un soroll insidiós que trenca la màgia de la ficció.

Però el meu ADN d’igualadineta que està per damunt del bé i del mal em du a capbussar-me en aquest sacramental del rec i dels botiguers que porta dies fent-me vibrar (el que tampoc crec que sigui molt bo donada la meva edat provecta).

Vagi per endavant que desconec totalment la dinàmica d’això del REC, perquè no hi he estat mai, a més de deixar clar des d’ara que anar a comprar m’avorreix, tret de si és per adquirir una casa nova o un cotxe de moltes prestacions.

A més, vaig viure més de vint anys a la zona, gràcies a que algú de l’antic règim va obtenir permisos per construir blocs de pisos en zona industrial, i vaig passar la infantesa sospirant per viure passeig enllà on el tuf de les pells adobades i per adobar no s’ensumava i, on, segur, des dels balcons no es veia la corrua de camions suquejant a totes hores pel carrer, ni s’escoltava el soroll de les botes donant voltes tot el dia.

M’alegro que s’intenti restaurar el barri i posar-lo al mapa altra vegada per raons diferents a les de fa cinquanta o seixanta anys, però a mi, sincerament, em costa trobar-li potencial, segurament perquè els records que porto a la motxilla me’l fan veure com un lloc d’edificis mig enrunats i brillants teranyines a les cantonades .

I posats a recordar, aquests dies, davant la irada reacció dels comerciants de tota la vida pel fet puntual del REC, he fet tornar a la memòria algunes de les anècdotes protagonitzades per familiars i coneguts en botigues de renom i de moda, amb personal d’atenció al públic afectat per patologies relacionades amb l’acidesa d’estómac, suposo, i que molta gràcia no tenien a l’hora de posar la mercaderia sobre el mostrador per vendre-la. Per no oblidar, per la resta de la vida, la sensació de vigilància extrema que sentíem en algun que altre establiment del centre, no fos cas que trenquéssim algun objecte o ens emportéssim alguna cullereta de postres amagada a la butxaca.

De manera que quan el món es va fer més petit i va ser més fàcil recórrer quilòmetres, molts van decidir tirar cap a Manresa a la recerca d’un vestit o unes sabates i també a Barcelona, tot i que en aquesta ciutat tampoc no és difícil trobar-se amb una noieta malcarada que té més ganes d’abaixar persiana que de col·locar unes malles ajustades a una mestressa de formes voluptuoses.

Oferta i demanda. Aquesta és la qüestió. I la llibertat absoluta, malgrat el sotrac de la crisi, per escollir on s’adquireixen els productes. A Corea del Nord deu anar d’una altra manera. Però no a Igualada, on aquests dies –i espero que m’ho permeti Josep Maria Benet i Jornet- s’hi flaire una vella, coneguda olor.

Igualada pot ser igualada, però mai imitada. O potser anava al revés aquella dita en forma d’adhesiu de quan servidora era petita.

Irene Dalmases

.