L’enviat especial de la televisió catalana acabava d’aterrar a la ciutat destruïda, amb els morts per enterrar i amb milers de persones ferides després del terratrèmol. Haití, en plena catàstrofe. Narrava l’horror i, aquí sí, les paraules quedaven curtes davant les imatges que s’anaven superposant. Des de la comoditat del sofà de casa a tots ens estabornien. No cal allargar-se. De sobte, en directe, la càmera va mostrar un grup de persones que jugaven a bàsquet en una pista propera a l’aeroport de Port-au-Prince. Feien botar una pilota i saltaven per encistellar-la. Només van ser uns segons, però des d’aleshores no m’he pogut treure del cap aquesta visió.

Suposo que quan tot està perdut –per a la majoria d’haitians ja ho estava abans de la sacsejada sísmica- és fàcil deslligar-se del que et rodeja i anotar uns quants punts emulant els grans de la NBA. Sé que em quedo amb l’anècdota i que tinc temptacions de convertir-la en metàfora d’un desastre brutal. Però des d’aquell dia, llegeixo als diaris les cròniques dels seus periodistes a peu de carrer per veure si algun d’ells esmenta els jugadors de basquet. Per què jugaven? Qui eren? Tenien família? On havien trobat la pilota? Com plantejaven el joc? Havien menjat? Podien beure aigua després?

Confesso que no n’he trobat cap menció enlloc. Potser perquè després d’aquell dia no han tornat a la pista o, tal vegada, perquè la magnitud del cataclisme fa que no pagui la pena dedicar-hi una línia.

De tota manera, crec que era abans d’ahir, el mateix enviat especial de TV3 va oferir-nos un reportatge on, sense obviar que el carrer era la selva i que les bales marquen territori, ens mostrava unes dones rentant roba en grans cubells de plàstic en el que havia estat un parc de la capital, mentre altres s’estaven amb els seus fills.

Enmig del caos, un bri de quotidianitat.