Quan arriba aquesta època em sento com l’home del vestit gris de la cançó del Joaquín Sabina i, com ell, he de treure un calendari de la butxaca (que no està brut) i pensar sobre qui m’ha robat el mes d’abril o, per ser més exactes, sobre qui serà l’encarregat en les properes setmanes de deixar el compte corrent de la família més buit que la cambra cuirassada del Banc d’Espanya.

Malgrat que ja fa uns anys que em passa, no m’hi acabo d’acostumar. Tot just entrada la primavera i acabades recentment les vacances de Setmana Santa, comença el període de pre-inscripcions i matriculacions dels casals d’estiu de la canalla. Sense transició i sense que la climatologia hi acompanyi, un s’ha de posar en biquini i pensar on gaudiran el mes de juliol les criatures, perquè el curs acaba el dia 22 de juny i no hauran de tornar a l’escola fins la segona setmana de setembre. Si els progenitors no formen part del 20 per cent d’aturats del país, com aquell qui no vol la cosa, et trobes, un bon dia, navegant per internet veient un zoològic amb activitats per tota classe de bèsties, visualitzant una desnivellada ruta pels camins del Pirineu o consultant les mides dels lavabos d’una antiga casa de colònies. Quan ja has decidit on aniran a torrar-se els nens, i tens la sort que has resultat afavorit en el sorteig corresponent, llavors s’inicia la peregrinació pels centres que organitzen els programes estivals, a la recerca dels centenars de fulls que s’hauran d’omplir, on se’t pot preguntar des del dia que els va caure la primera dent a quina és la seva talla de samarreta. Quan ja et sembla que ho tens tot ben complimentat, t’adones que t’has deixat de fer una fotocòpia del carnet de vacunacions i que has d’anar, vulguis no vulguis, a casa del fotògraf, perquè calen quatre petites fotografies, mida carnet.

La nevera de casa, mentre, es va omplint de papers, perquè també has hagut d’anar de bancs o caixes —depèn de les entitats— per fer els primers pagaments de les propostes caniculars. Sense oblidar que tens lligats uns avis durant uns dies, perquè el casal de la petita només dura fins el 18 de juliol i amb el que portes gastat, uns mil euros, no estàs en condicions d’oferir noves aportacions econòmiques a ningú.

I sembla que això no és res, comparat amb el que gastaran algunes amigues meves amb els seus fills més grans fent estades a l’estranger amb l’objectiu que aprofundeixin en altres llengües diferents al català i el castellà, tan necessàries pel seu futur, segons els discursos més políticament correctes.

Si bé durant l’any, sobre el paper, tota la quitxalla té les mateixes possibilitats, i tant pot anar a l’escola pública el fill d’un ministre com el fill d’un manobre, és evident, malgrat les voluntarioses polítiques de beques, que la calor provoca diferents tipus de suors, algunes no aptes per a segons quines butxaques.